Guia per entendre què ha passat al Pròxim Orient mentre tothom mirava Ucraïna

BarcelonaA finals del segle XX va haver-hi un temps en què la història semblava haver-se congelat a l'Orient Mitjà. Els règims s'eternitzaven, i les seves relacions amb les potències mundials eren sòlides i estables, però la Primavera Àrab, malgrat el seu fracàs a l'hora de democratitzar la regió, sí que va aconseguir capgirar completament les velles dinàmiques entre estats. Van aparèixer nous eixos de conflicte que es van superposar als antics, situant l'Orient Mitjà en un estat de gran fluïdesa, on els adversaris d'ahir són amics avui, i els antics aliats, simples socis no exempts de tibantors. Cada setmana hi ha moviments diplomàtics inesperats que dibuixen nous possibles escenaris. La invasió d'Ucraïna ha servit per afegir un grau més d'incertesa, al suggerir un ordre mundial marcat pel conflicte entre grans potències. Per tot això, al president dels Estats Units, Joe Biden, que acaba de fer la seva primera visita a la regió des que ocupa el càrrec, li està costant trobar el paper de Washington.

L'Iran, l'enemic etern

L'única constant que s'ha mantingut en les últimes quatre dècades és l'hostilitat entre Washington i Teheran, un cisma amb reverberacions en tota la regió que les Primaveres Àrabs van exacerbar. El règim dels mul·làs va veure la caiguda dels presidents pro americans a Egipte i el Iemen el 2011 com una oportunitat per estendre la seva influència regional, ja amplificada per les victòries a les urnes dels partits pro iranians a l'Iraq.

Més que a Washington, aquest fet va encendre totes les alarmes a l'Aràbia Saudita, un país veí i amb una profunda rivalitat política i ideològica amb l'Iran. Riad va entomar molt malament que Obama flirtegés amb la idea d'un nou ordre regional que incorporés tant l'Iran com l'islamisme dels Germans Musulmans. La seva reacció va ser contundent, va distanciar-se de Washington, i amb el príncep hereu, Mohamed bin Salman, al capdavant va liderar la contrarevolució en aquells països on s'albiraven nous lideratges amenaçadors. Tanmateix, a l'haver vist fracassar els seus moviments més arriscats, com el bloqueig a Qatar i la intervenció militar al Iemen, els últims mesos ha apostat per una desescalada. Des de fa un any, Riad i Teheran mantenen unes discretes negociacions amb mediació iraquiana que ja s'han traduït en una llarga treva al Iemen. A més, va cedir per fer les paus amb Qatar.

La integració d'Israel a l'ordre àrab

La por a l'expansionisme iranià ha servit en safata a Israel un somni que persegueix des del mateix dia de la seva creació l'any 1948: la incorporació a l'ordre regional dels estats àrabs sense necessitat de buscar una solució justa per al seu problema amb els palestins. Els batejats com a "Acords Abraham" de normalització diplomàtica entre Tel-Aviv i els Emirats Àrabs Units, el Marroc i Bahrain, a l'espera que s'hi sumi almenys el Sudan, són el canvi més important que ha viscut la regió en diverses dècades. Per això, tot i ser una herència del denigrat Donald Trump, un sionista confés com Joe Biden no els podia donar l'esquena.

De fet, un dels objectius centrals del seu viatge era facilitar l'obertura de les relacions simbòliques entre l'Aràbia Saudita i Israel per aplanar el camí cap a la normalització. Si el règim fonamentalista que vetlla per les ciutats sagrades de la Meca i Medina abracés Israel, l'històric enemic dels àrabs i musulmans, la causa palestina quedaria tocada de mort. Passaria de ser el principal eix de la política regional, com ho va ser durant més de cinc dècades, a un simple enuig recurrent.

En bona part, aquest gir de 180 graus ve motivat per la voluntat d'aquests països àrabs d'establir una cooperació en matèria de seguretat amb un país punter en tecnologia militar i cibernètica, i amb uns potents serveis d'intel·ligència. A més de "pacificar" l'Orient Mitjà, Washington veu amb molt bons ulls aquesta aliança perquè li permetria reduir la seva implicació militar a la regió, tal com vol una ciutadania farta de sagnants aventures, sense el perill que el buit l'ocupés el gran enemic del futur: la Xina. Per això, la necessitat de reconciliació entre Biden i Bin Salman.

Les giragonses d'Erdogan

Si hi ha un estat que personifica millor que ningú aquest nou Orient Mitjà d'aliances líquides és la Turquia d'Erdogan. En l'última dècada, el president turc ha estat capaç d'enemistar-se primer i després buscar una reconciliació amb pràcticament tots els actors rellevants de la regió, incloses les potències exteriors com Rússia i els EUA. L'explicació d'aquest fenomen rau en la desmesurada ambició d'Erdogan, que pretén convertir Turquia en la més gran potència regional, així com en el seu messianisme i caràcter volcànic.

Turquia va passar d'una política de "zero problemes" amb els seus veïns, a l'apostar pel "poder tou" de la diplomàcia econòmica, a voler liderar un nou ordre islamista regional aliant-se amb Egipte i Qatar. Per aconseguir-ho, necessitava fer caure Baixar al-Assad i controlar el nou lideratge del país. Aquesta política va tensar les seves relacions amb un aliat com Washington, i també amb altres estats amb qui havia mantingut bones relacions, com Israel o l'Iran. Sovint ha col·laborat amb un país en un escenari mentre el combatia en altres, com és el cas de l'Aràbia Saudita a Síria i a Líbia. La profunda crisi econòmica que viu el país, i que podria descavalcar-lo del poder en les eleccions de l'any vinent, l'ha portat a buscar tancar ferides amb tots aquells a qui havia ofès.

La doble moral amb els civils d'Ucraïna

Amb l'excepció del règim de Baixar al-Assad a Síria, que ha donat un suport clar a Rússia en la guerra d'Ucraïna en agraïment al fet que va sobreviure a la revolució i la posterior guerra civil gràcies a l'ajuda militar de Moscou, els estats de la regió han mantingut unes postures més aviat ambigües, si bé amb diferents graus. Per exemple, l'Iran s'ha mostrat més proper a les tesis de Rússia, i per això el president Vladímir Putin visitarà Teheran dimarts que ve. De fet, Washington sospita que l'objectiu del viatge és comprar "centenars" de drons per fer-los servir a Ucraïna. Tanmateix, el règim iranià no li ha donat un suport incondicional, probablement, per no fer descarrilar les negociacions sobre el seu programa nuclear amb els EUA.

Una situació semblant però a la inversa s'ha produït amb aliats tradicionals de Washington com Israel, Egipte o l'Aràbia Saudita, que no s'han sumat a les sancions occidentals a Rússia i han preferit mantenir un canal obert amb Moscou. Les raons són diverses. Per exemple, Egipte ha augmentat les compres d'armament rus els darrers anys, i depèn dels seus cereals per alimentar la població. Per Israel, no alienar Putin és important per poder continuar bombardejant presumptes caravanes o dipòsits d'armament iranià destinat a la milícia libanesa Hezbol·lah. A més, el carrer àrab no percep la guerra sota els mateixos paràmetres que la ciutadania europea. Més que una solidaritat amb la població ucraïnesa, hi predomina la crítica a la hipocresia occidental, que sembla valorar de forma molt diferent les vides dels civils ucraïnesos respecte a les dels iraquians o palestins.

Sota l'amenaça de l'esclat social

Tot i que la regió no té cap responsabilitat en la crisi d'Ucraïna, les seves classes populars pagaran els plats trencats de la guerra a Europa, sobretot per l'espiral inflacionària dels aliments i les matèries primeres. Evidentment, aquest no és el cas dels països productors de gas i petroli del Golf, que estan engreixant les seves arques públiques gràcies al conflicte bèl·lic. En canvi, països com Tunísia, Egipte, el Líban, el Iemen o Síria s'enfronten a esclats socials com el que ja sacseja Sri Lanka. Tots ells patien ja una delicada situació econòmica, i és probable que ara els més vulnerables caiguin en la malnutrició o la fam.