Les guerres del president rus

Potser el focus de tensió que ara com ara més li fa perdre la son a Putin és Veneçuela, amb el seu cop d’estat a terminis. Li fa perdre la son no tant pel que té de conflicte sinó perquè, si el règim de Maduro s’ensorra, Rússia no només no en veurà ni cinc del deute de més de 50.000 milions d’euros, sinó que haurà d’acomiadar-se del projecte de desplegar una potent base militar en aquell país. Veneçuela és una de les guerres de Putin més silencioses, i per això mateix també preocupa Trump, horroritzat davant la possibilitat que hi hagi militars russos al seu pati del darrere, com va passar amb Cuba el 1962. Impredictibles, doncs, tant Trump com Putin. Però posats a analitzar marcs mentals estratègics -i l’origen i formació d’aquests marcs mentals- no hi ha dubte que el del rus és més sòlid i articulat que el del nord-americà. I per això, més capaç de fer que de la seva impredictibilitat sorgeixin iniciatives més enrevessades. Putin va arribar al poder enfilat a l’onada ultranacionalista provocada per la segona guerra de Txetxènia que ell mateix va provocar a les acaballes del 1999 i que potser ja barrinava quan va ser nomenat per Ieltsin cap del KGB el juliol del 1998. Després d’esclafar els txetxens, l’onada de prosperitat econòmica provocada per la pujada internacional dels preus del petroli el va catapultar a un lideratge de culte com no passava des dels temps de Stalin. Putin es va sentir prou fort per intervenir a Geòrgia i ocupar Ossètia del Sud i Abkhàzia l’agost del 2008. Així s’endinsava en el camí de necessitar sempre una guerra, un punt de conflicte o de tensió. I per això poc després es capbussava en la tragèdia de Síria i recuperava per a Rússia el rol que l’URSS havia perdut al Pròxim Orient. Poc després, Maidan feia que Ucraïna se li escapés de les mans però reaccionava ràpid: s’annexionava Crimea i ocupava el Donbass. Conflicte que ara com ara corre paral·lel al de Veneçuela en maldecaps i nits d’insomni. Perquè posar la grapa a Ucraïna ha representat per a Putin fortes sancions econòmiques i una reducció d’ingressos que els russos noten en el seu dia a dia; per això les enquestes s’allunyen d’aquell 80% de suport i s’acosten al 60%. Molts russos comencen a demanar-se com és que el seu líder els allarga l’edat de jubilació i alhora augmenta el pressupost de defensa.

Indicis de decadència

És el preu que està pagant el Kremlin: com més militarisme exterior, menys suport interior. I no és difícil intuir que alguns sectors moderats del règim s’estiguin demanant si Putin podrà aguantar-ho fins a les eleccions del 2024. ¿Hi haurà abans alguna trencadissa? Rússia no té una oposició política estructurada i sòlida; els diputats comunistes i ultres de la Duma són més aviat comparses del Kremlin, però la protesta de joves experts en noves tecnologies cada cop es mobilitza més, i a les principals ciutats russes més d’un 20% de la població, que es considera classe mitjana, s’allunya cada cop més del règim.

Davant les demandes socials i de més democràcia, els durs del règim s’han posat en estat d’alerta. Un dels principals assessors del Kremlin, Vladislav Surkov, no descarta desplegar un règim policial, sense urnes, basat en la connexió directe entre el líder i el poble. Aquest populisme autoritari és una de les cartes que Putin podria jugar. Però això voldria dir que el putinisme es posa al llindar de la crisi i que es compliria la maledicció històrica russa: la que anuncia el gran daltabaix als reformistes que han traït les reformes.