20/01/2013

Ara la guerra, i la política... algun dia

3 min
Un contingent malià està en guàrdia a la ciutat de Niono.

El "mal absolut" és el terme que ha fet servir el ministre d'Afers Estrangers francès, Laurent Fabius, per explicar i justificar la urgència de l'atac unilateral contra els combatents jihadistes que la setmana passada avançaven cap al sud de Mali sense que l'exèrcit del país els pogués aturar. Deu dies després de l'inici de la intervenció francesa, però, parlar només de terrorisme, del "mal absolut", és massa limitat per entendre i encarar la segona part d'un conflicte que té un fort contingut polític i que desperta vells dimonis, molt mal enterrats sota la sorra del desert.

Per si algú en tenia dubtes, l'atac de la planta gasística algeriana s'ha ocupat de fer saltar pels aires la idea segons la qual la guerra era només un assumpte de Mali (o de França, l'antic estat colonial) i ha obligat a tothom -des de la Unió Europea als nord-americans, fins ara molt reticents a la iniciativa francesa- a plantejar-se la qüestió de Mali com un conflicte regional a tot el Sahel.

I potser per això mateix, per la complicada resolució política d'una història que demana remuntar-nos a les absurdes fronteres colonials, i que té el precedent de la guerra civil d'Algèria -amb més de cent mil morts entre 1990 i 2002-, així com les males relacions, plenes de ferides, entre França i Algèria; potser per tot això, dèiem, els soldats francesos que s'han desplegat sobre el terreny estan en aquests moments evitant els combats terrestres.

Les informacions que ens arriben amb dificultat des de les zones de combat -amb dificultat perquè aquesta també és una guerra invisible , sense imatges, que limita l'accés als periodistes- expliquen que l'exèrcit francès no s'està enfrontat directament amb els jihadistes, i la seva estratègia consisteix a donar suport a les tropes malianes perquè siguin les que netegin les ciutats alliberades, a l'espera que les forces africanes acabin la feina.

Una estratègia, esclar, que pot eternitzar el conflicte, però que té un missatge clar del govern francès: nosaltres només fem una intervenció d'emergència, antiterrorista, i a partir d'ara ha de ser la comunitat internacional qui s'ocupi del futur de la regió. "Les tropes africanes han de prendre el relleu", deia ahir mateix Laurent Fabius des d'Abidjan. La política, hem d'entendre, és un compromís de tots.

També els nord-americans es demostren partidaris de passar el relleu de l'esforç militar al contingent africà i segons el diagnòstic d'alguns comentaristes polítics a Washington es preveu una guerra llarga. "D'aquí set setmanes -ha explicat Peter Pham, director de l'Africa Center de l'Atlantic Council- comença l'estació de pluges. Si les forces africanes no estan preparades aviat per al combat, no hi haurà grans canvis fins abans de la tardor".

Els errors de Washington i la UE

Els nord-americans, doncs, que tenen escassos interessos econòmics a la zona, tampoc sembla que tinguin gaire pressa i és evident que fins ara el seu coneixement i la seva percepció del territori han estat plagats d'errors colossals. Citem-ne només un parell: el capità Amadou Sango, que va fer el cop d'estat l'any passat i va precipitar la caiguda del nord de Mali en mans jihadistes, va estar format com a oficial als Estats Units. Segons el New York Times , el Pentàgon es va gastar durant quatre anys uns 600 milions de dòlars per tal de formar unitats d'elit malianes, combatents tuaregs, que, després del cop de Sango, van desertar en massa per anar a trobar-se amb els exèrcits tuaregs del nord. Aquesta ceguesa nord-americana és perfectament equiparable a la política europea de cooperació i a la mala gestió i corrupció de l'Estat, en una zona on molt poca cosa s'ha fet per millorar les condicions de vida de les poblacions del nord, empobrides, deixades de la mà de Déu, que s'han acabat implicant en el que alguns anomenen islamogansterisme .

De moment, les forces africanes que haurien de substituir els francesos i ocupar-se de posar ordre al país i a la regió han començat un lentíssim desplegament que preveu la presència d'uns cinc mil soldats, la majoria dels quals seran formats per instructors europeus sobre el terreny. Deixar-los a ells la responsabilitat de la segona etapa de la guerra és un senyal preocupant sobre la falta -o incapacitat- de voluntat política i negociadora en aquest vell escenari i, potser, l'anunci d'una guerra enquistada, de combatents amagats al desert, de ciutats i carreteres en permanent inseguretat. D'abandonament, una vegada més.

stats