CONFLICTE A NAGORNO-KARABAKH

“És el segon cop a la meva vida que he de fugir”

L’Azerbaidjan dona deu dies més als armenis per anar-se’n i molts ho fan cremant la casa

La Maryam dubta abans de calar foc a casa seva. La del seu veí fa més de quatre hores que crema, però aquesta armènia de 38 anys assegura que encara hi ha possibilitats que es puguin quedar aquí, a Kelbajar. És un dels districtes que, segons l’acord de pau signat entre Rússia, l’Azerbaidjan i Armènia, havia de passar a mans àzeris diumenge passat, però Bakú va acceptar concedir deu dies més de termini.

“Hi ha dues esglésies armènies antigues en aquest poble que demostren que portem aquí molt de temps. A més, les línies divisòries encara no estan clares”, argumenta la Maryam, conscient que s’agafa a un clau roent. Situat a la llengua de terra entre Armènia i Nagorno-Karabakh, Kelbajar era una regió de majoria àzeri que ha quedat de facto sota control armeni fins avui des del final de la guerra dels 90. Més de mig milió d’àzeris van ser expulsats llavors dels set districtes al voltant de Nagorno-Karabakh ocupats per les tropes armènies. “És la segona vegada a la meva vida que he de fugir”, es lamenta la Maryam mentre se senten crepitar els vidres rebentats a la casa del veí. La primera va ser el 1988, quan els seus pares van arribar a Erevan amb ella des de Bakú, fugint llavors dels pogroms contra els armenis a la vora del mar Caspi. Aquella va ser l’espurna de la guerra entre les dues repúbliques exsoviètiques: els intercanvis de població es van encadenar fins a buidar Armènia d’àzeris i l’Azerbaidjan d’armenis.

Com la majoria de gent a Kelbajar, la Maryam també va construir casa seva sobre els murs nus que va deixar enrere una família àzeri. El seu marit i el seu fill gran van ser mobilitzats a finals de setembre, tot just quan va començar l’ofensiva. Dissabte passat, Armènia reconeixia oficialment la pèrdua de més de 2.300 soldats a la guerra, però la Maryam diu que els seus estan bé.

Un rosari de cotxes carregats

Continuem buscant els últims de Kelbajar enmig de cases cremant: aquí hi ha la de l’Alexander Kanajian; més enllà la dels Sarkissian... Sabem el nom dels seus amos gràcies al Vahagan, un transportista jubilat que ha vingut a ajudar el seu germà Hajik a empaquetar coses abans de tocar el dos. En l’anglès que va aprendre durant 25 anys treballant a Austràlia, el Vahagan explica que el Hajik va arribar aquí en fa tretze. “Ha sobreviscut en aquestes valls sol i sense molestar ningú”, sentencia l’armeni, mentre protegeix amb cartró i cinta adhesiva els quatre radiadors que han rescatat de la paret.

La carretera que creua la vall és un rosari de cotxes carregats amb tot allò que s’ha pogut rescatar o saquejar: des d’un sofà complet a la baca d’un totterreny Lada fins a nusos de cables d’alta tensió a bord d’un camió Kamaz. Al voral, només l’estructura de la coberta dona fe que una vegada allà hi va haver una benzinera; els restaurants i hostals han perdut tot el mobiliari, i l’últim generador de la central hidroelèctrica de Yerek Nut penja d’una grua. Cinc milions de dòlars es van invertir l’any passat en aquesta infraestructura que portava llum a la vall des del corrent del riu Tartar.

Els únics que circulen a contracorrent i de manera ordenada són els combois de les tropes russes. Seran les que s’interposaran entre armenis i àzeris al nou Karabakh, però just a la nova falla entre els dos pobles és on sembla que es desplomi el monestir de Dadivank. Parlem d’un complex de pedra que desafia la gravetat enmig de l’espessor. A més, dona fe de la presència armènia a la zona des de fa més d’un miler d’anys. Tanca definitivament l’antiga botiga de souvenirs mentre busquem el pare Hovhannes, l’abat del monestir. Costa distingir la seva poblada barba grisa i el seu crucifix de plata entre la massa de gent que el vol sentir i tocar per última vegada. La imatge del sacerdot es va fer viral el 27 de setembre -dia de l’inici de l’ofensiva àzeri-, quan un compte oficial de Twitter del govern armeni va publicar una fotografia seva en què sostenia un Kalàixnikov amb la mà esquerra i un crucifix amb la dreta.

Hovhannes diu que es queda, però no els quadres, crucifixos i altres tresors que ha custodiat al monestir durant l’últim quart de segle. Els portaran a Erevan. Una mare i una filla s’abracen desconsolades abans d’unir-se als últims que abandonen el recinte. Ja al pàrquing, un soldat rus observa una columna de fum negre que s’eleva tot el dia des del fons de la vall. Era una casa aixecada sobre les cendres d’una altra.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF