OBSERVATORI D’EUROPA

Les febleses de Macron

El desgast del Brexit ha acabat erosionant la unitat europea. I ha estat, precisament, l’home que assegura defensar la fermesa de la UE per avançar en la integració política qui ha acabat oferint aquesta petita victòria a Theresa May. Emmanuel Macron va assumir, dimecres, el paper de policia dolent del Brexit a la cimera de Brussel·les; va fer de negociador dur, contrari a concedir cap pròrroga llarga a May. “Hem de gestionar el renaixement europeu -deia durant la reunió de caps d’estat i de govern de la UE- i no vull que el Brexit ens el bloquegi”. Macron va collar la premier amb maneres que algun corresponsal francès ha qualificat d’anglòfobes i, de passada, va empipar uns quants socis europeus més entre els partidaris d’oferir als britànics una pròrroga generosa -des d’Angela Merkel fins als presidents de la Comissió, Jean-Claude Juncker, i del Consell, Donald Tusk, i una quinzena de països més-. L’home que presumeix de no tenir por de quedar-se sol avui ho està una mica més. I els seus grans discursos van quedar en simples paraules. Quan al març va escriure una carta als europeus parlant del “renaixement d’Europa”, des del partit de Merkel li van suggerir que si tant creu en la UE cedeixi el seient permanent de França al Consell de Seguretat de l’ONU als Vint-i-set.

Agenda personal

A la cimera de Brussel·les, Macron l’europeista va decidir gesticular contra Londres mirant, sobretot, cap a l’extrema dreta francesa, ja en precampanya. Convençut que una mica d’humiliació britànica podria agradar al votant temptat per Marine Le Pen, el president francès va sacrificar, a canvi, l’entesa franco-alemanya. Des de Berlín l’han acusat d’haver prioritzat els interessos del seu partit per davant de la unitat europea. Un president “ebri del seu poder”, segons hauria declarat un dels líders europeus després de la discussió. La seva idea de renaixement europeu i la seva voluntat de convertir-se en l’home clau de les futures negociacions postelectorals per renovar els lideratges de la UE es confonen fins al punt que una sembla destinada a alimentar l’altra. I en aquesta agenda, la irresolubilitat del Brexit és un problema per als plans de Macron.

Des del primer dia, el president francès ha construït el seu lideratge per oposició. Des d’aquell primer tuit a Trump amb el “ Make our planet great again ” [fem el nostre planeta gran un altre cop] per defensar la lluita contra el canvi climàtic; intentant ocupar el buit global deixat per Barack Obama; aspirant a hereu del gaullisme en la voluntat d’erigir-se per sobre de les dretes i les esquerres i de reclamar un lloc de potència global per a França; exhibint europeisme en temps de crisis existencials a la UE. Però Macron va guanyar les presidencials, bàsicament, perquè no era Marine Le Pen. El pas de la candidata d’extrema dreta a la segona volta de les eleccions li va oferir una majoria circumstancial que ell sempre ha volgut interpretar com un aval al seu projecte, menys sòlid del que pretenia. I un Macron afeblit ha acabat afeblint també la unitat europea.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF