La farsa de demà a Bielorússia
El decorat de cartró predra neosoviètic en què, aviat farà vint anys, va quedar atrapada la societat bielorussa esdevindrà un cop més l'escenari d'una farsa electoral. En les legislatives de demà només es presenten el grup Belaia Rus, el Partit Agrari i el Partit Comunista, la diguem-ne coreografia parlamentària d'Aleksandr Lukaixenko. L'oposició ha optat pel boicot perquè no només el règim no dóna garanties de campanya, sufragi i escrutini, és que la majoria de líders demòcrates estan empresonats o inhabilitats a l'espera de judici.
Es pot dir que Lukaixenko s'ha mantingut fidel a aquella màxima electoral de l'URSS adreçada cínicament des del poder en les campanyes per renovar els soviets: perquè unes eleccions compleixin la seva finalitat, més que grans idees i imaginatius programes, el que cal són "recursos administratius".
L'únic opositor disposat a provar sort és l'europeista Aleksàndr Milinkèvitx, aprofitant la quota d'escons que s'elegeixen pel sistema majoritari a dues voltes i que permet la presentació d'independents. Caldrà estar atents a Milinkèvitx, que no va poder presentar-se a les eleccions presidencials del desembre del 2010, que van culminar en una escalada de pallisses i de detencions. Milinkèvitx creu que pot rendibilitzar les escletxes legals del règim aplicant una estratègia semblant a la dels centristes espanyols quan van aprofitar l'elecció directa d'escons del tercio familiar als ajuntaments i a les corts franquistes. Però l'última paraula, abans d'accedir a l'acta de diputat, la tindrà el règim, que és qui pot cuinar el recompte i les xifres. "Recursos administratius", doncs.
Més que un forat negre
Quan el 1994 va ser elegit president reivindicant la simbologia soviètica -un nacionalcomunisme bielorús però d'inequívoca identitat russa- i clamant contra les pràctiques mafioses, a Europa i als EUA no tothom imaginava que Lukaixenko faria una deriva tan dictatorial. A Washington i Brussel·les estaven més pendents del nacionalcomunisme de Milosevic i de les incògnites que plantejava a Eslovàquia el nacionalista -i adversari de l'OTAN- Vladímir Merciar, de qui la secretària d'Estat Madeleine Albright diria que era "un forat negre a Europa". Doncs no: un gran problema europeu seria el Lukaixenko que es perpetua com un forat sense final.
A hores d'ara Lukaixenko sap que el país està en fallida, que, tot i les ajudes de la Xina, de l'Iran i d'Hugo Chávez, és el Kremlin qui l'està rescatant, i que Rússia voldria una "annexió tova" de Bielorússia incorporant-la al ruble. Però l'autòcrata no se'n refia gens, de Putin. Sap que si cedeix el farien fora del poder al cap de poc. I ell aspira a celebrar els vint anys a palau i, si pot, arribar a investir successor el seu fill Kòlia, un nen d'encara no deu anys. Una dinastia com l'Azerbaidjan dels Alíev i la Corea del Nord dels Kim, sentinella de les essències eslaves en el flanc nord-oriental de l'OTAN.
Qui ho havia de dir d'aquell buròcrata agrícola barroer i acomplexat que, ja president, s'estimava més fer-se ell mateix el menjar en un fogonet al despatx que no pas acceptar el menú oficial. La desconfiança el va dur a abraçar-se al KGB -no li va canviar ni el nom- i aquest va ser el gran encert per perpetuar-se: la policia política li va servir en safata tots els resorts del poder. Més o menys com a Putin.
