LA VIDA CONTRA EL CORONAVIRUS

“Tot el que podem fer és pregar perquè ningú es trobi com nosaltres”

Una família de Wuhan explica que tots els seus membres, excepte un, han emmalaltit pel coronavirus

Bella Zhang penja un degotador intravenós a la branca d’un arbre i es deixa caure sobre el terra de ciment a l’exterior d’un concorregut hospital de Wuhan, la ciutat epicentre de l’epidèmia de coronavirus. Al seu costat hi ha la seva mare amb les espatlles caigudes, cansada, i també amb el seu propi degotador. En els últims dies, la Zhang, de 25 anys i dependenta d’una perfumeria, ha vist amb impotència com els seus familiars anaven emmalaltint un a un. Primer va caure l’àvia, i després es van contagiar l’avi i la seva mare. Finalment, ella i el seu germà. La família havia demanat ajuda, però els hospitals de la ciutat, davant de la falta de llits, no els van voler atendre. L’1 de febrer l’avi de la Zhang va morir a casa.

“Ens diuen que esperem”, es queixa la mare de la Zhang, Yang Ling, que gairebé es treu l’agulla intravenosa mentre mou els braços mostrant la seva frustració. “Però que esperem fins quan? Ja n’hem perdut un”, es queixa. Wuhan lluita per controlar l’epidèmia i l’Ajuntament ha ordenat que es restringeixin els moviments dins de la ciutat, però això també dificulta l’accés a l’ajuda.

Saturats i amb falta de personal, els hospitals han obligat molts malalts a tornar a casa i fer quarantena als seus petits apartaments, amb el risc que contagiïn la resta de la família. Desbordades, les autoritats també han començat a convertir estadis esportius i recintes d’exposicions en centres de quarantena, amb una capacitat per a 10.000 persones. Allà els llits estan molt junts, gairebé no hi ha espai entre un malalt i un altre, cosa que alimenta la por al contagi.

Abandonats per tothom

La Zhang va ingressar en un d’aquests centres amb la seva mare com a única alternativa per evitar que emmalaltís el seu pare, que és l’únic de la família a qui encara no han diagnosticat el coronavirus. Al centre de quarantena hi fa fred, hi ha pocs lavabos i la intimitat és inexistent. Els llits, però, s’escalfen amb mantes elèctriques i el personal sanitari controla la temperatura corporal dels pacients tres cops al dia. A més, els faciliten medicaments i menjar. Tot de franc. “Almenys ara tenim la sensació que importem a algú”, afirma la Zhang. Abans s’havien sentit totalment abandonats per les autoritats, pels hospitals i per tothom.

Per a la família de la Zhang, els primers senyals d’alerta van aparèixer la setmana anterior a l’any nou lunar, quan l’àvia, de 70 anys, que tenia bona salut, va començar a patir febre i tos. Aleshores el nou virus ja feia setmanes que s’havia escampat per la ciutat, tot i que les autoritats no n’havien fet cas. Fins i tot després que el govern finalment reconegués que la malaltia es podia transmetre entre persones, la família no va creure que pogués estar en perill perquè passava la major part del temps a casa. El metge va receptar a l’àvia uns fàrmacs per al refredat i li va dir que fes repòs.

Per evitar l’expansió del brot, el govern va restringir els desplaçaments dins i fora de la ciutat, va tallar el transport públic i va prohibir la circulació de la majoria de cotxes privats. Com molts altres veïns, la Zhang continuava sense estar preocupada, i fins i tot publicava mems a les xarxes socials fent broma del bloqueig.

"Ens diuen que esperem. Però fins quan? Ja hem perdut un familiar!"

Yang Ling Malalta del coronavirus

La seva àvia, però, no parava de tossir i no hi havia manera que deixés de tenir febre. Llavors l’avi, que tenia càncer de pulmó, també va empitjorar. No podia respirar i necessitava estar connectat a la màquina tot el dia. Desesperats per trobar ajuda, la Zhang i la seva família van trucar a totes les portes, però els hospitals estaven plens. A emergències els deien que abans d’enviar-hi una ambulància necessitaven tenir garanties que els podrien oferir un llit a l’hospital, i no era el cas. La Zhang, desesperada, també va demanar ajuda a través de les xarxes socials i va trucar al telèfon d’emergències de l’Ajuntament, però no li van oferir cap assistència. Aquella mateixa tarda, l’avi va morir a casa.

Treballadors del tanatori es van traslladar al domicili per endur-se el cos, i no van permetre a la família acompanyar el cadàver perquè, van justificar, possiblement l’home hauria mort a causa del coronavirus. “Se’l van endur com si fos un gos”, lamenta la Zhang. El cos va ser incinerat immediatament, però la família no sap on són les cendres, i no tenen el cap per pensar en fer un funeral, ni tan sols ha tingut temps per plorar.

Falta de llits

Poc després de la mort de l’home, l’àvia va començar a trobar-se encara pitjor. La van portar a un hospital i un metge va alertar, després de fer-li una radiografia, que els seus pulmons estaven completament blancs, símptoma clar que patia una pneumònia greu. Posteriorment, la dona va donar positiu en la prova del coronavirus. Necessitava ser ingressada en un dels hospitals de la ciutat designats per atendre pacients amb la malaltia, però continuava sense haver-hi llits disponibles. Poc després, els metges també van diagnosticar la malaltia a la Zhang i a la seva mare, i després s’hi va afegir el germà petit. Malgrat tot, els van dir que tornessin a casa i s’hi tanquessin.

El seu pare, de 50 anys, era l’únic de la família que continuava sa i es va traslladar a dormir al menjador per intentar estar com més lluny millor dels altres. Dins de casa tots portaven mascaretes, fins i tot mentre dormien, però, malgrat això, la Zhang estava convençuda que només era qüestió de temps que el seu pare també emmalaltís. A casa no disposaven de desinfectants ni de respiradors artificials, ni les màscares que tenien eren les més adients per protegir-se. “Vam estar durant dies vivint junts, bevent, menjant i veient plegats les notícies a la televisió”, relata la dona, que considera que va ser una sort que finalment a la seva mare i a ella les ingressessin en un centre de quarantena. “Ara tot el que podem fer és pregar al cel”, diu resignada. “Demanar que ningú es trobi en una situació com la nostra”, afirma.

Copyright The New York Times

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF