AMÈRICA LLATINA

L’efecte Guaidó es desinfla a Veneçuela

Una protesta contra el govern de Nicolás Maduro amb prou feines aplega dues mil persones a Caracas

Els comentaris de decepció i frustració són generalitzats. Només cal preguntar a qualsevol veneçolà que es declari crític amb el chavisme què pensa sobre Juan Guaidó -el president de l’Assemblea Nacional que es va proclamar president de Veneçuela al gener i va ser reconegut per més de 50 països- i la resposta sempre és la mateixa: que el govern de Nicolás Maduro “està ben cargolat”, o sigui que no hi ha manera de fer-lo caure, i que l’efecte Guaidó s’ha quedat en foc d’encenalls.

Sense anar més lluny, ahir s’havia convocat una manifestació a Caracas coincidint amb la visita a Veneçuela de Michelle Bachelet, l’alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, per comprovar la situació al país, i van anar-hi quatre gats: unes dues mil persones, que ni tan sols va aconseguir tallar del tot el trànsit d’una de les principals artèries de la capital, l’avinguda Francisco de Miranda.

La protesta va tenir lloc davant de la seu del Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD), que se situa en una torre imponent de vidre a l’est de Caracas, una zona on bàsicament hi ha oficines i centres comercials i on viu gent de classe mitjana. És a dir, un feu de l’oposició. A més, els organitzadors havien plantejat la mobilització com gairebé l’última oportunitat per fer veure al món que “els veneçolans ja no poden aguantar més”, i fins i tot havien anunciat la participació de Guaidó. Però ni així la convocatòria va tenir èxit.

“Maduro és Pinochet”

Davant del PNUD es van concentrar uns quants centenars de manifestants, això sí, molt cridaners i amb un munt de pancartes amb missatges dirigits a l’alta comissionada, que era presidenta de Xile fins a l’any passat. El lema més corejat va ser: “Escolta, Bachelet: Maduro és Pinochet” o “Judici a Maduro”.

“Avui paguen les pensions als jubilats. Per això molta gent no ha vingut”, va explicar Luis Manuel Rodríguez, representat del Partit d’Acció Democràtica, per justificar que tan poca gent se sumés a la protesta. Un altre polític de l’oposició, el diputat Renzo Prieto, que també va participar en la mobilització, va argumentar que els veneçolans guanyen tan poc que no poden permetre’s el luxe de deixar de treballar un dia per anar a manifestar-se.

I Tirso Flores, el coordinador municipal de Voluntat Popular -el partit de Guaidó i Leopoldo López, que continua refugiat a la residència de l’ambaixador espanyol a Caracas-, va aclarir que es tractava d’una mobilització de només “els familiars de les persones que han mort per la crisi humanitària” al país. A la protesta, però, també hi havia representants del sector sanitari, educatiu i fins i tot activistes a favor del medi ambient.

“Sisplau, deixin espai, la nostra primera dama vol fer una declaració!”, clamava un home amb ulleres de sol i gorra negra, mentre intentava obrir-se camí entre els manifestants perquè passés la dona de Guaidó, Fabiana Rosales, una jove rossa, ben maquillada i amb aspecte fràgil, que va agafar un megàfon per dirigir-se als presents: “Bachelet s’ha reunit amb el president de tots els veneçolans, que és Juan Guaidó”, va dir la dona amb una veu gairebé imperceptible perquè l’altaveu no tenia prou potència. “Cal continuar donant suport a la lluita”, va afegir. “Fins quan?”, va cridar un espontani, que de seguida va ser silenciat per altres manifestants.

“Això és una vergonya. No se sent res i amb aquesta gent no anem enlloc”, es queixava entre dents una dona, que assegurava que la d’ahir era l’última mobilització a la qual assistia. Una altra manifestant deia el mateix: “Som quatre gats. Això per a què serveix?”, es lamentava.

La pregunta que es fa tothom ara és a què es dedica Juan Guaidó. El polític està recorrent el país com si estigués en campanya electoral, fent mítings i reunint-se amb veïns i institucions. “Donem un missatge d’esperança als veneçolans i els acompanyem en el seu dolor”, deia ahir el coordinador municipal del partit de Guaidó intentant justificar la seva feina. Els manifestants, però, no demanaven acompanyament, sinó posar fi al seu dolor.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF