PRÒXIM ORIENT

Les dones de la revolta libanesa

La presència femenina és clau en les protestes, que continuen després de la dimissió del govern

“Nosaltres juguem un paper molt important en aquesta revolució”, assegura la Hayat mentre agita el seu pot d’esprai negre per remarcar les llargues pestanyes del grafiti d’una dona que han pintat hi ha al pont de la ring road, una de les principals vivies de Beirut. Al costat de la boca del dibuix d’aquesta jove -que vol representar totes les dones que formen part de l’onada de protestes que han sacsejat el Líban les dues últimes setmanes i que han provocat la dimissió del primer ministre, Saad Hariri-, la Hayat escriu la paraula àrab salmiya, que vol dir “pacífica”.

“Les dones ens hem posat entre els que estan en contra de les protestes i els manifestants. Als dos bàndols els cridem que aquesta és una revolució pacífica!”, indica la jove artista urbana. Aquesta mobilització popular sense precedents al país s’ha anomenat la revolució del WhatsApp, perquè el detonant va ser la nova taxa impulsada pel govern per als usuaris de missatgeria instantània gratuïta, com WhatsApp i Facebook.

I, enmig d’aquests dies de mobilitzacions multitudinàries, el paper de les dones ha sigut tan significatiu que la revolució libanesa té una heroïna anònima. L’anomenen la Marianne libanesa, en honor al símbol femení de la Revolució Francesa. El seu acte heroic va ser clavar un cop de peu a un guardaespatlles del ministre d’Educació. L’escena va ser immortalitzada amb la càmera d’un mòbil, i el vídeo es va fer viral. I els artistes de carrer s’han inspirat en ella per als seus grafitis.

Des del començament de les protestes, que ja han entrat en la tercera setmana, seguidors dels partits xiïtes Hezbol·lah i Amal han intentat rebentar l’ambient pacífic i convertir les mobilitzacions en violentes. “Som com una mena de forces de pau que s’interposen entre dos grups enfrontats”. Així es descriu a si mateixa la Justine. Aquesta noia de 21 anys sempre es posa a primera línia darrere dels filats que separen el Grand Serail -el palau del govern- de la policia antiavalots i els manifestants.

“Va ser una vergonya el que va passar la primera nit [el 17 d’octubre]. Hi va haver molta violència i vandalisme i ningú dels que som aquí vol això. No acceptem la violència, les nostres protestes són pacífiques”, reitera la manifestant. “Continuarem mobilitzant-nos fins que dimiteixin tots els responsables d’aquesta crisi, no només Saad Hariri. Volem la dimissió del president del país [Michel Aoun], del president del Parlament [Nabih Berri] i de cadascun dels 128 diputats al Parlament”, adverteix la Justine. “Tot va malament, la vida és molt dura per a la classe mitjana. Ens falten serveis bàsics com la llum i l’aigua, i tenim un sistema deficient de salut i educació. Soc mestressa de casa i tinc dos fills petits. És molt dur”, explica la Rània, que ha deixat el seu marit a casa, a càrrec dels nens, mentre ella està vetllant perquè les protestes siguin pacífiques. “Ho fem pels nostres fills. Volem mostrar que les dones podem tenir un paper en la societat, que les dones també podem rebel·lar-nos. No és una cosa d’homes”, continua.

Fartes de desigualtats

Milers de manifestants com ella estan fartes de les desigualtats de què són víctimes. La majoria de les libaneses segueixen depenent econòmicament i socialment de la seva parella. I pateixen una legislació disciminatòria en aspectes tan importants com l’adquisició de la nacionalitat. També estan cansades, diuen, que el fet de pertànyer a una confessió religiosa marqui les seves vides. “Volem acabar amb el sistema sectari del país. Tots som libanesos i tenim els mateixos drets. No hem après res de la guerra civil”, lamenta la Nàdia, una altra manifestant.

L’origen d’aquesta discriminació són les lleis sectàries que regulen les qüestions del matrimoni, l’herència, el divorci i la custòdia dels fills de cada comunitat religiosa. “El principal problema del Líban és la seva miserable situació econòmica [un deute públic de 86.000 milions de dòlars]. Això actua com un catalitzador per a tota la resta de problemes del país: les tensions entre els grups religiosos, el racisme i el ressentiment contra els estrangers, especialment contra els refugiats sirians. Com més precària és l’economia, més inestable és el país en el seu conjunt”, adverteix a l’ARA un diplomàtic occidental.

La pressió del carrer va aconseguir l’aprovació dels pressupostos del 2020, que mantenien bloquejats els 11.000 milions de dòlars que va donar la comunitat internacional el 2018 per rescatar el Líban a canvi que s’emprenguessin reformes econòmiques i financeres. Però el buit de poder arran de la dimissió del govern, a l’espera de noves eleccions, retardarà encara més la posada en pràctica d’aquestes reformes i deixarà a la vora del col·lapse l’economia libanesa.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF