Europa, raó de ser
Entre aquella Alemanya capitulada d’ara fa 75 anys i aquesta Alemanya, motor i lideratge d’una Unió Europea ara confinada, hi ha una transformació continental. La UE celebra aquest dissabte un Dia d’Europa en replegament -físic i polític- amb el retorn de les referències bèl·liques als discursos dels seus líders i d’auguris econòmics que comparen els efectes de la pandèmia amb els estralls d’una guerra. Els experts es contradiuen sobre si el món serà o no diferent després del coronavirus, sobre si estem davant una reordenació global o més aviat una acceleració històrica d’uns canvis que ja havien començat. Però, sigui com sigui, la Unió Europea de les múltiples crisis sap que, de cada desafiament viscut aquests últims anys, n’ha sortit canviada: més feble políticament però amb nous instruments o mecanismes d’integració en construcció.
L’Europa del coronavirus viu un altre moment definitori: una caiguda històrica del seu PIB -amb les conseqüències econòmiques i socials que això comportarà-, un reforçament de la idea de l’estat nació com a primer nivell efectiu de protecció de la ciutadania, una temptació de recórrer a l’autoritarisme per part d’alguns governs de la Unió i una divisió de l’eix nord-sud que, en els pitjors moments de l’emergència sanitària, ha reproduït retòriques i prejudicis que ens retornaven a l’esquerda de la crisi financera.
Interrogants econòmics, polítics i de drets
¿Com serà el futur d’aquesta UE que avui imposa distància social i controls fronterers? La pregunta inclou interrogants econòmics, polítics i de drets. Per a l’economista Antón Costas, els costos de la pandèmia no es poden associar als d’una guerra perquè “el virus no ha destrossat la riquesa sinó que ha obturat els conductes de la renda”. El problema és com es recuperarà aquesta pèrdua tan dràstica i com es pot evitar que -com en crisis anteriors- la resposta es tradueixi en més desigualtat. Aquesta és una crisi asimètrica. Ho és perquè el nivell de contagis i de víctimes no ha estat el mateix en tots els estats membres. Ho és també perquè la capacitat dels sistemes sanitaris no és igual, i la capacitat financera per posar en marxa programes d’ajuda a les empreses -com ja ha fet Alemanya- tampoc ho és. Per a Costas, la gran sorpresa d’aquesta crisi és el Banc Central Europeu i el seu pla de compra de deute públic i privat de la pandèmia, que considera “espectacular”. Un pla que ha provocat un xoc judicial entre el Tribunal Constitucional alemany i el Tribunal de Justícia de Luxemburg, que ha recordat a Karlsruhe que està obligat a aplicar les sentències europees.
Precisament per això, cada crisi comunitària és una crisi política. Una vegada més, la Comissió Europea ha hagut de tastar els límits de les seves competències quan els estats membres opten per actuar individualment i de manera insolidària. Des del 2008 fins ara el populisme s’ha fet encara més present als governs de la UE i la deriva autoritària de països com Hongria i Polònia s’ha reforçat. El coronavirus és una crisi d’interdependències i la reacció dels estats membres ha sigut el replegament. Per això, el politòleg Mark Leonard escriu que “el repte és esbrinar com la integració europea mateixa podria servir com a punt de partida per a la sobirania nacional, en lloc de representar una amenaça per a ella”. El xoc de sobiranies fa temps que es cou a la UE i el debat sobre el repartiment de competències amb Brussel·les forma part de l’agenda política de cada cop més líders europeus. Inevitablement, aquest debat s’haurà d’afrontar. De la mateixa manera que els costos socials de la crisi reclamen més política social, despesa pública i protecció de drets. Brussel·les ha reclamat que no s’utilitzi la pandèmia per limitar la democràcia. Europa ha de recordar qui és.
