El desafiament europeu del Brexit
La banda sonora de les eleccions britàniques té molt de debat europeu. No tant per la discussió sobre la necessitat de pertànyer o no a la UE, com per la crisi de representativitat política que arrossega, per la retòrica que enfronta poble i elits o per la irrupció d’una agenda social com a alternativa al populisme xenòfob, que assenyala presumptes enemics segons la realitat social i política de cada país on ha emergit els últims anys. El Brexit ha estat un drama impulsat per ambicions de poder i lideratges fungibles, per uns estats d’opinió euroescèptics cuinats al foc lent de dècades de portades cridaneres als tabloides del país i un sistema electoral que ha afavorit determinades posicions de força.
Però, com assegurava el professor expert en populisme Yascha Mounk a The Atlantic, el Brexit, com aquestes eleccions, no ha estat mai una qüestió de prioritats polítiques, sinó “una guerra civil sobre la cultura del país”, i Boris Johnson és l’home que ha entès que tot això va de simbologia, de bastir un discurs de guerra de classes des d’un elitisme desmanegat i provocador que carrega contra les institucions.
Molt en joc les pròximes setmanes
Així que encara que els conservadors britànics hagin assegurat que aquestes eleccions anaven únicament d’abandonar la Unió com més aviat millor, el que estarà en joc les pròximes setmanes va molt més enllà. El Brexit és una crisi democràtica que no es tancarà amb la sortida del Regne Unit de la UE. El sistema de partits polítics britànic està tan trasbalsat com ho estan també els de la majoria d’estats membres de la UE. El caos polític britànic i el discurs de “recuperar el control” entronca perfectament amb una part del desordre global i la crisi del multilateralisme que afecta les relacions internacionals.
El futur del Regne Unit sembla que està en mans d’una minoria que s’ha lliurat a l’estratègia populista i a la retòrica divisòria del primer ministre. Mentrestant, a la resta del club comunitari, que ha optat per tirar endavant a vint-i-set, també hi ha forces populistes, ultraconservadores o euroescèptiques, que s’instal·len també en governs i Parlaments o a les mateixes institucions europees. Hi ha discursos que ressonen a banda i banda del canal de la Mànega.
A diferència del referèndum de fa tres anys, però, aquest cop els britànics han votat amb més consciència de què significa sortir de la UE o, si més no, que votar Brexit només vol dir que s’està al principi d’un camí incert i no pas al cap del carrer. La futura relació entre Londres i els fins ara socis comunitaris continua pendent de negociació. Mentrestant, la UE va fent camí, obsessionada pel seu paper global, per les previsions d’un creixement debilitat i la necessitat d’adaptar-se a la nova competència tecnològica i a la transició energètica. La distància entre Londres i Brussel·les s’ha anat eixamplant. El drama britànic cou, però ja només en silenci. La UE viu amb el convenciment que hi ha una nova negociació impossible pendent, però parla de futur, de reptes globals i de geopolítica com si els efectes interns del trencament britànic ja haguessin cicatritzat. També a Brussel·les, això només acaba de començar.
