Quan demanar justícia et costa la llibertat o la vida

L’últim assassinat d’un crític del règim evidencia la persecució dels dissidents

Victoire Ingabire és la presidenta de les Forces Democràtiques Unificades (FDU), la coalició de grups de l’oposició més important a l’exterior de Ruanda. El 2010 va tornar a Ruanda del seu exili de 16 anys a Holanda per liderar l’oposició política dins del país. El mateix dia del seu retorn, Ingabire va oferir un discurs al Memorial del Genocidi, en què va demanar justícia per a les víctimes dels dos bàndols. Aquestes paraules li van costar la llibertat: Ingabire va ser arrestada, acusada de negar el genocidi contra els tutsis i d’actes de terrorisme. Una sort similar va córrer el seu assistent i portaveu de les FDU, Anselme Mutuyimana, que el 2012 va ser condemnat a sis anys de presó per pertànyer a una “organització política il·legal”. Tots dos van ser alliberats el mes de setembre passat per la gràcia del president Kagame.

Durant els últims mesos, Ingabire i Mutuyimana van treballar conjuntament per intentar fer sentir la seva veu, però les amenaces i advertències contra el partit no han cessat. Pocs dies després de l’alliberament d’Ingabire, el vicepresident de la coalició, Boniface Twagirimana, va desaparèixer de la presó on complia condemna. Les autoritats van assegurar que s’havia fugat, però la família ho nega. La desaparició de Twagirimana suposa un nou avís d’un estat policial que reprimeix la dissidència i que no tolera la pluralitat en l’espai polític, malgrat la imatge de democràcia i d’igualtat que projecta a l’exterior. Ruanda compta amb el Parlament més igualitari del món, amb més de la meitat dels escons ocupats per dones.

Democràcia vigilada

Setmanes abans de viatjar a Ruanda vaig establir contacte amb Anselme Mutuyimana per demanar-li si era possible entrevistar Victoire Ingabire. Em va dir que sí, i vam quedar que un cop a Ruanda convindríem la data de l’entrevista. Els primers dies a Kigali els vam passar bloquejats per interminables reunions amb delegats del govern que ens van obligar amablement a detallar cada pas que pensàvem fer a Ruanda. Les entrevistes i visites havien de ser prèviament autoritzades per una persona que ens acompanyaria les 24 hores durant les jornades de feina. Amb aquest horitzó, vam decidir no comunicar l’entrevista amb Ingabire i la vam ajornar fins a l’últim dia. Vaig acordar amb Anselme Mutuyimana fer l’entrevista a les 15.00 hores del diumenge 10 de març, poques hores abans d’agafar l’avió de tornada a Barcelona. A les 13.38 h del divendres, dos dies abans de l’entrevista, em va enviar l’últim missatge, en què em recomanava que féssim una còpia de l’entrevista i la deixéssim a la seva oficina, per si a l’aeroport ens requisaven el material.

L’endemà li vaig enviar un missatge, però el seu WhatsApp s’havia aturat a les 14.11 hores del dia anterior: el dissabte a la matinada, Anselme Mutuyimana va ser assassinat i el seu cos va ser trobat al mig del bosc amb senyals d’escanyament i sang a la cara.

Diversos testimonis van assegurar que dos homes uniformats se’l van endur a prop de l’estació d’autobusos de Gisenyi, on es dirigia a visitar la seva família. Allà se li va perdre la pista, fins que el seu cos va ser identificat hores després. A Ruanda, la seva mort s’ha silenciat. A l’exterior, desenes de ruandesos es van reunir l’endemà davant l’ambaixada de Ruanda a Brussel·les per denunciar els fets. Anselme Mutuyimana tenia 30 anys quan va morir, i el seu assassinat és l’enèsim avís a Victoire Ingabire perquè abandoni l’activisme polític a Ruanda. Per ara, segueix lluitant.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF