MÈXIC
Internacional 31/12/2016

Una dècada fallida contra el narcotràfic

La guerra contra les drogues deixa més morts, corrupció i tràfic d’armes i persones

Fran Richart
4 min
La detenció del Chapo Guzmán després de la seva fuga d’una presó de màxima seguretat és un dels pocs èxits del govern mexicà.

Sonora (Mèxic)Un guia turístic camina entre una multitud d’advocats neòfits pel Tribunal Suprem de Justícia de la Nació a Ciutat de Mèxic. En ple cor de la instància judicial més important del país, hi ha el mural dels Set Pecats Capitals de l’artista Rafael Cauduro, on es representen episodis cruels i realistes d’aquests últims deu anys de guerra contra el narcotràfic. En un costat, hi ha una imatge d’uns homes torturant una dona amb la tècnica del tehuacanazo, que consisteix a ofegar la víctima amb aigua mineral i xili picant pel nas. “¿Veuen l’ombra dels torturadors fins on arriba?”, pregunta el guia als atents alumnes. Silenci. “És la policia”. “Sense ella i la col·laboració de les autoritats no existiria el crim organitzat”.

Han passat deu anys des que el llavors president Felipe Calderón va declarar la guerra als càrtels de la droga mexicans i va sumir el país en un dels episodis més negres de la seva història. D’aquesta dècada d’enfrontament armat contra el narco només hi ha un balanç negatiu, ja que cap responsable de l’actual govern ni de l’anterior ha pogut explicar els beneficis d’aquesta estratègia de seguretat.

I són, precisament, les mateixes i no fiables xifres oficials les que ho reflecteixen. Des que Calderón va seure a la cadira presidencial, els homicidis van augmentar un 73%, i si el 2006 hi ha havia una mitjana de set desaparicions al mes, el 2011 es van disparar a 343. És a dir, es van multiplicar 48 vegades.

Aquest alt índex s’ha donat també en còmputs de tortures, segrestats, tràfic d’armes, execucions extrajudicials i tràfic de persones. I els càrtels continuen amb la seva activitat: ara més fragmentats, enfrontats i perillosos. Si abans cinc o sis grups es repartien el pastís i el territori de rutes cap als Estats Units, ara una cinquantena de grups criminals es dediquen al tràfic de drogues, així com al negoci de les extorsions i segrestos de punta a punta de la república mexicana.

El calderonisme

Als periodistes mexicans els ha tocat cobrir els episodis més punyents d’aquesta guerra, començant pel seu propi gremi: una vuitantena d’informadors han mort assassinats per l’entramat governamental i delictiu que fa possible les dimensions del crim organitzat al país. El 2016 ha sigut el més cruent, amb 10 reporters assassinats.

Sota el calderonisme, els fets que van marcar aquesta lluita van començar a Michoacán, on el govern va desplegar 7.000 militars i agents federals, que van sotmetre la població local a un foc creuat entre narcos i govern. Els Estats Units van entrar al joc finançant aquesta política a través de la Iniciativa Mérida, amb un pressupost de 1.600 milions de dòlars anuals.

L’estratègia de Calderón va posar en pulsió el país i les matances no van trigar a arribar, com a San Fernando, a Tamaulipas, on el càrtel de Los Zetas va assassinar 72 immigrants centreamericans que es negaven a ser reclutats com a sicaris; o com al Casino Royale de Monterrey, on 52 persones, 42 de les quals dones, van ser metrallades i cremades vives en una disputa pel control dels negocis del joc de la ciutat.

Mentrestant, el poeta Javier Sicilia encapçalava el Moviment per la Pau i Dignitat representant les milers de víctimes del país: més de 120.000, segons l’Institut d’Estadística Nacional.

La caiguda del Chapo

Enrique Peña Nieto, a la presidència des del desembre del 2012 , va practicar una política continuista, tot i que molts votants esperaven que el vell poder del PRI restabliria l’ordre i posaria els càrtels al seu lloc. Sota el retorn del priisme, esclata la sublevació de terratinents i agricultors a Michoacán, que, liderats pel pediatre José Manuel Mireles, formen unes milícies d’autodefensa per expulsar el càrtel de Los Caballeros Templarios.

Poc després arribaria un triomf amb la captura de Joaquín el Chapo Guzmán, número u del càrtel de Sinaloa. La seva segona fugida el 2015 va suposar una humiliació nacional, i va evidenciar que l’executiu federal no controla les seves presons de màxima seguretat. Enmig d’aquest escàndol, va passar la matança de Tlatlaya, on l’exèrcit va assassinar a sang freda 22 joves en un magatzem, i la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa la nit del 26 de setembre, on, a més, sis persones, tres de les quals estudiants, van ser assassinades pels carrers d’Iguala per la policia local.

Zavala, la continuïtat

Les expectatives de què passarà amb aquesta estratègia de seguretat són una incògnita, i més amb l’arribada a la Casa Blanca del magnat Donald Trump, que no ha explicat encara com seran les relacions amb el país veí. Des de la dreta mexicana, estan mostrant el seu suport perquè Margarita Zavala, exdiputada i dona de Calderón, arribi a la presidència el 2018 per plantar cara a una esquerra enfortida amb Andrés López Obrador, que tampoc no té clar quina serà la seva posició en aquesta guerra.

Si surt escollida Zavala, s’entendria com la continuació del llegat calderonista, de confrontació i militarització del país. Un capítol que Cauduro ja va pintar amb realisme goyesc a les escales del Tribunal Suprem, que els grans magistrats pugen abans de prendre les grans decisions de la nació.

stats