14/10/2012

Un debat excepcional

3 min
Paul Ryan i Joe Biden en el cara a cara entre vicepresidenciables.

Allò que Jorge Valdano va dir del futbol es pot aplicar a les campanyes electorals: són un estat d'ànim. Després de les convencions de Tampa i Charlotte, la tropa republicana s'arrossegava amb moral de derrota. I només va faltar el cop de gràcia de Romney i el seu comentari despectiu sobre el 47% de gent que no paga impostos, perquè ja gairebé ningú donés ni un centau per l'aspirant. L'oficina electoral d'Obama a Chicago havia pogut enterrar la imatge de Romney amb anuncis negatius durant l'estiu i les enquestes eren cada dia millors.

Però llavors va venir Líbia. L'assassinat de l'ambaixador dels Estats Units al consolat de Bengasi, un 11 de setembre, va obrir una esquerda en l'estratègia de la Casa Blanca, consistent a deixar passar el temps fins al 6 de novembre. I això que, al primer moment, Romney va estar maldestre i va aprofitar-se dels quatre morts de Líbia per ficar més la pota amb una declaració partidista en mig del dol.

Però quatre taüts de diplomàtics, coberts amb la bandera i rebuts per un president capcot i una secretària d'Estat amb les llàgrimes als ulls, són una taca en la imatge d'Obama, impossible de dissimular en un país que s'ha jurat a ell mateix que mai més no el tornaran a atacar amb la guàrdia baixa. Què va fallar a Bengasi ja és una pregunta que rodola com una bola de neu, impulsada per les contradiccions inicials en la versió oficial (¿atac espontani per les protestes del vídeo sobre Mahoma o atemptat planificat d'Al-Qaida amb error de l'espionatge americà?). Va ser una inesperada troballa per als republicans, que no s'imaginaven poder atacar en matèria de seguretat nacional al president que va ordenar la mort de Bin Laden. De Líbia en sentirem a parlar fins a l'últim dia de campanya.

Amb aquest drama de fons va arribar el debat Obama-Romney, en què el president va actuar com si no s'hi jugués res. Romney va remuntar. I llavors, abans-d'ahir, va arribar Joe Biden i va impedir el 2-0 en el seu debat amb el candidat a la vicepresidència, Paul Ryan.

Si vostè és un amant de la comunicació o de la política, li recomano que trobi un forat d'hora i mitja a la seva agenda i s'assegui a gaudir-ne.

Biden. No descobrirem ara un polític que va guanyar les seves primeres eleccions al Senat fa 40 anys. Si el 2008 es va haver de mossegar la llengua per no semblar que abusava de la ignorància de Sarah Palin, el 2012 Biden va sortir en tromba, a recuperar el temps perdut per Obama i a impedir que Ryan es disfressés amb pell de xai. Ell era el veterà i marcaria el territori al novell. Per aconseguir-ho, Biden va gesticular, riure, assenyalar amb el dit i interrompre tant com va poder. La seva actuació va travessar la línia de la correcció política. Però va aconseguir convertir-se en el protagonista del debat.

Ryan no va caure en les provocacions, i la seva calma i claredat expositiva el van posar a la llista de futurs presidenciables. Va haver d'aguantar el xàfec de Biden amb totes les acusacions contra Romney que Obama no va voler utilitzar la primera nit. No va guanyar el debat, però tampoc no el va perdre.

Però si algú mereix un elogi és la moderadora Martha Raddatz. Arribar a seure en aquella taula li ha costat 40 anys de carrera professional, passats entre guerres a Bòsnia, l'Afganistan o l'Iraq, i centenars de rodes de premsa al Pentàgon i la Casa Blanca. La feina de Raddatz va fregar la perfecció. Era una concelebrant conscient del profund sentit democràtic d'aquell ritual. Un exemple de la sobrietat de l'Amèrica que envia els seus fills a la guerra i no es permet frivolitats.

De tant en tant, enmig del mal estil dels anuncis, les campanyes es dignifiquen quan algú recorda que treballa per servir un poble que està deliberant. Raddatz en va tenir prou per posar ordre amb una paraula: "Gentlemen" .

stats