ANÀLISI

El covid-19 no és Grècia l'any 2015. O sí?

Salut i finances són dues cares d'una mateixa crisi

Heus aquí dues escenes simètriques en la mateixa jornada. La primera, el president del Consell Europeu d'Investigació (ERC, per les seves sigles en anglès) de la Unió Europea, Mauro Ferrari, presenta la dimissió decebut per la mediocre o inexistent resposta coordinada de les institucions al covid-19. La segona, el nou fracàs de la reunió dels ministres de Finances de l'Eurogrup sobre la resposta economicofinancera a la depressió que ja és aquí.

Ferrari, que va ser nomenat el maig del 2019 amb efecte a partir de l'1 de gener del 2020, és un personatge qüestionat internament i se n'havia demanat la dimissió. En un comunicat distribuït aquest dimarts, dia 7 d'abril, explica per què ha lliurat la seva carta de dimissió a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

"Com que es va fer evident que la pandèmia seria una tragèdia de proporcions possiblement sense precedents, vaig decidir que el Consell Europeu d'Investigació establís un programa especial dirigit a combatre el covid-19. Vaig creure que això es justificava per la càrrega esperada de mort, patiment, transformació social i devastació econòmica, colpejant sobretot els menys afortunats, els més febles en les societats del món".

Què va passar, segons la seva versió?

"Estava molt decebut de la resposta europea al covid-19", relata el científic.

Per què?

"Per l'absència total de coordinació de les polítiques d'atenció mèdica entre els estats membres, l'oposició recurrent a iniciatives de suport financer cohesiu i els tancaments fronterers unilaterals generalitzats", puntualitza.

No obstant això, Ferrari va recobrar l'interès quan la presidenta Von der Leyen, probablement també per l'erràtica resposta, li va preguntar directament quina resposta calia donar davant la pandèmia.

"Durant uns dies, vaig desenvolupar un pla, en diverses direccions, i ella hi va contribuir amb directives substancials. El fet mateix que treballés directament amb ella va crear una tempesta política interna. La proposta va ser transmesa a diferents nivells de l'administració de la Comissió Europea, on crec que es va desintegrar a l'impactar... He perdut la confiança en el sistema". Aquesta és almenys la versió de Ferrari.

Si la salut és una cara de la moneda d'aquesta crisi, l'altra és l'economicofinancera. En una nova reunió, l'Eurogrup ha sigut incapaç, després de les llargues hores de reunions que es van estendre al llarg de la matinada d'aquest dimecres 8 d'abril, d'acordar un esquema de finançament de les necessitats econòmiques que planteja la recessió sense precedents motivada pel xoc d'oferta i demanda de les economies de la zona euro.

Al centre de la disputa, de nou, la proposta italiana d'emetre coronabons, o eurobons emesos de manera conjunta, dirigits a reunir els fons en els mercats financers per pagar la reconstrucció, i la fèrria oposició d'Holanda, portaveu semioficial d'Alemanya i els països del nord d'Europa.

Aquests països reaccionen ara com ja van reaccionar el 2010, durant la crisi que gairebé va acabar amb l'euro el juliol del 2012, és a dir, com si es tractés dels problemes de dèficit públic i endeutament de Grècia, Espanya i Itàlia.

Amb tot, la peça fonamental és el Banc Central Europeu (BCE), que hauria d'actuar com la Reserva Federal americana, és a dir, creant diners i assegurant, alhora, que seran prestats a tipus d'interès propers a zero per a tots els membres de la zona, sense discriminació, amenaçant l'especulació financera amb la compra sense límit de bons públics de cada país, sense posar condicions per fer-ho, per igualar les primes de risc.

El deute, d'altra banda, ningú ho ignora, acabarà a les arques del BCE durant llargs anys i s'haurà de veure quina part serà finalment pagada.

Durant la nit, mentre es desenvolupava la reunió, el ministre francès d'Economia i Finances, Bruno Le Maire, va fer un tuit que no pot resumir millor el que passa: "Mentre comptem els morts per centenars i milers, els ministres de Finances juguen amb paraules i adjectius. Una vergonya per als ministres de Finances, per a l'Eurogrup i una vergonya per a Europa".

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF