ÀFRICA
Internacional 08/12/2020

Coltan, el pilar de la tecnologia clavat al pitjor conflicte del món

La RD del Congo té les reserves més importants d’aquest mineral, bàsic per al nostre dia a dia

Gemma Parellada
4 min
Coltan, el pilar de  La tecnologia clavat al pitjor conflicte del món

JohannesburgPer baixar-te aquella apli, aquella amb què pots demanar que et portin la pizza a casa, calen dos clics, un parell o tres de segons i uns quants milers de miners furgant la terra. Cal coltan, el superheroi invisible de la tecnologia intel·ligent. Com també cal coltan per enviar mems al grup de WhatsApp familiar, per revisar el correu electrònic i per pujar la foto d’aquest diumenge amb els amics a Instagram. Perquè el coltan -bé, el tàntal i el niobi que s’extreuen d’aquest poderós mineral- fa que els telèfons mòbils no cremin mentre funcionen malgrat tenir-los actius permanentment -és un superconductor i, per tant, no s’escalfa-, i, a més, és l’únic que permet treballar la miniatura, de manera que els telèfons i els ordinadors poden ser cada vegada més lleugers, més còmodes. Més imprescindibles.

El coltan el necessitem per viure en aquesta era digital. Perquè, a més, també s’utilitza en satèl·lits, armament, aparells mèdics, drons, fibra òptica... fins i tot el Super Mario de la consola Switch salta gràcies a aquestes pedres fosques. El 2020, dues dècades després que el boom de la tecnologia i el del coltan aterressin a la història, aquest mineral continua sent el rei de la indústria tecnològica, i si arriba a fer funcionar tots aquests aparells és perquè milers de mans congoleses l’extreuen de la seva terra: la República Democràtica del Congo, que conté les reserves més grans de coltan de tot el món. Malgrat tot, circula sense control. Amb la ràpida evolució de nous aparells, la demanda de coltan segueix augmentant i, tot i que Austràlia i el Brasil -entra en joc l’Amazones- són nous protagonistes en la producció d’aquest mineral, el Congo continua sent el número 1 mundial en un mercat opac i mal regulat. La velocitat del progrés, pel que fa a les condicions laborals de milers de miners i negociants congolesos que sostenen l’era digital, és inversament proporcional a la que frenèticament va aportant innovacions tecnològiques.

A Europa, la feble regulació per intentar identificar -i bloquejar- els anomenats “minerals de conflicte” no entra en vigor fins a l’any vinent: l’1 gener del 2021. I només afectarà “entre 600 i 1.000 empreses”, segons la mateixa Unió Europea, tot i que n’hi ha 880.000 que treballen amb productes que contenen aquestes matèries: l’estany, el tungstè i l’or també són considerats, juntament amb el tàntal, minerals que poden procedir de zones de conflicte i, per tant, es demana a les empreses que en certifiquin la procedència. Si el seu abast és tan mínim és perquè la regulació afecta només els que importen el mineral en brut, que són minoria. Normalment, el que entra a Europa són els aparells ja fabricats o els condensadors, l’element que conté coltan, però ja transformat.

Guerra i Ebola

Mentrestant, el que sí que progressa a l’est de la República Democràtica del Congo, allà on es concentren les mines, és el conflicte. Les matances i la violència de les diverses milícies armades que hi prenen part no s’aturen. I la població civil és la principal perjudicada: fa anys que viuen en una espiral de violència que condiciona pràcticament tots els aspectes de la seva vida. Una de les zones més afectades és Beni, on treballadores humanitàries com Vinciane Sibkasibka, el 2010 -també després-, atenien desenes de dones violades -també criatures-; on els comerciants de minerals fonen negocis i armes; on la població ha conviscut amb la guerra i també l’epidèmia d’Ebola més greu de la història del país, que precisament va ser tan difícil d’erradicar a causea del context de violència que es vivia a la regió, que dificultava també el treball i l’accés del personal sanitari.

A diferència d’altres matèries com l’estany, el níquel o l’alumini, que cotitzen a la Borsa de Metalls de Londres, per al coltan no hi ha mercat internacional. El preu no és transparent, com tampoc ho és el seu recorregut. El primer intent de control d’aquest mineral el van fer l’any 2010 els Estats Units, amb la reforma Dodd-Frank de Wall Street. Una reacció a la forta pressió de la societat civil. Al Congo es va batejar com a “llei Obama”, i el que fa és exigir a les empreses que certifiquin que els minerals que contenen estan nets de conflicte. La intenció és bona. Però això com es fa? Com que no hi havia manera de demostrar quines mines tenien milícies i quines no, de cop, tot el Congo va quedar embargat de facto. I les conseqüències van ser les contràries a les esperades: famílies i comerciants que vivien de l’extracció d’aquest mineral es van enrolar en milícies en un primer moment. A les lleis, necessàries, els calen mecanismes per aplicar-les i entendre el complex context d’on surt el coltan -i els altres minerals de conflicte-, i en això el suspens és, encara al 2020, generalitzat.

A Europa s’ha tardat encara més a regular. El text s’adopta el 2017 i, a més, les exigències són gairebé simbòliques. No s’assumeixen responsabilitats. La dependència de les noves tecnologies emboira qualsevol compromís amb els drets humans més bàsics. I, malgrat que la feina dels miners i comerciants congolesos -envoltats de guerra- permet mantenir connectats consumidors i usuaris de tot el planeta, el mercat i els consumidors que els necessiten no aconsegueixen garantir ni tan sols la seva vida.

stats