OBSERVATORI D’EUROPA

Una cimera per allargar el temps

A Brussel·les ja saben que els acords dolorosos arrencats amb força a l’últim minut són una mica més fàcils d’explicar a casa si un pot demostrar que ha lluitat fins al final, que no li quedava més alternativa i que, en realitat, tothom ha hagut de fer concessions. Els Vint-i-vuit han tornat a orquestrar el drama. Tot i que aquest cop ja sabien abans de començar que es tractava de complir el guió i anar-se’n cap a casa sense estridències, perquè qualsevol possibilitat d’acord havia quedat descartada ja abans de començar. Entre Londres i la Unió Europea hi ha una gran dosi d’obstinació amb nom propi: Irlanda -l’escull més insalvable a hores d’ara-. Brussel·les no pot sacrificar l’estat membre que es queda per complaure’n un altre que ja ha decidit anar-se’n. Londres no pot sacrificar d’entrada la seva unitat interior, fins i tot abans que les conseqüències reals del Brexit esperonin novament l’independentisme escocès. I Theresa May sap que no hi ha cap possibilitat d’acord capaç de superar el nivell de polarització que divideix en aquests moments la societat britànica entre els brexiters i els remainers. El Brexit tou -la sortida, a aquestes altures, menys traumàtica- ja no convenç ningú.

El capítol de l’estratègia s’allargarà una mica més. Però el temps va en contra de May. Mentre el Regne Unit es tensiona cada cop més, al continent es va imposant una certa indiferència. És la resignació per una sortida inevitable davant la qual ja només queda intentar reduir-ne els costos. Alemanya i França han anunciat, aquesta setmana, que acceleren els plans de contingència davant la possibilitat d’un Brexit sense acord. La cancellera Merkel va intentar dimecres a la nit demanar més flexibilitat als Vint-i-set amb la qüestió d’Irlanda del Nord advertint que si el Regne Unit acaba anant-se’n sense acord la frontera dura entre les dues Irlandes seria també inevitable. Després d’això, però, Angela Merkel i Emmanuel Macron van anar-se’n d’un dels sopars més curts de les últimes cimeres europees per anar a fer un volt i afegir-se més tard als primers ministres de Bèlgica i Luxemburg, que feien una copa al clàssic cafè Le Roi d’Espagne de la Grand Place de Brussel·les, allà on pengen ninots vestits de soldats dels terços de Flandes de les vigues del sostre.

Com més s’allargui el drama, més riscos hi ha de fractura també en la fràgil unitat europea. La sortida dels britànics té una derivada en la divisió est-oest de la Unió, i en aquells estats membres que més es malfien d’una entesa franco-alemanya sense el tercer en discòrdia que tradicionalment hi posava fre. A Brussel·les s’imposa la idea que els veritables obstacles per a la negociació de Theresa May són a Londres i no a la Unió. Però ni May ni els Vint-i-set s’han mogut ni un mil·límetre de les posicions que van acabar en drama a l’última cimera de Salzburg. Més de dos anys després del referèndum del Brexit, els Vint-i-set tanquen un nou Consell Europeu per concloure que encara cal més temps. Dos anys per intentar consensuar els acords d’un divorci que després han de ser aprovats a Westminster i en un Parlament Europeu que es dissoldrà en qüestió de mesos per renovar-se el 25 de maig. El calendari és cada cop més incert.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF