La casa natal d’un dictador

Hi ha ciutats que s’aixequen en llocs de pas. Tothom hi ha passat, però pocs s’hi queden. I qui neix en una d’aquestes ciutats tendeix a marxar-ne quan li arriba una oportunitat. Gori és una d’aquestes ciutats. Situada just al mig de les valls que connecten la costa amb l’interior de Geòrgia, envoltada de muntanyes a banda i banda, era una fortalesa just al mig d’una autopista natural per on han passat tots els imperis que et puguis imaginar. Grecs, romans, perses, armenis, mongols, turcs i russos. Controlar Gori era controlar una via natural. Però la gent no s’hi aturava gaire, aquí. Fins que hi va néixer el fill d’un sabater, decidit a manar al seu propi imperi. I ho va fer.

Una casa llogada

Avui en dia, encara milers de persones visiten Gori per veure la casa del sabater. El 1878 naixia Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, l’home que passaria a la història amb el sobrenom de Stalin i que seria responsable de milions de morts. La casa del sabater ha sigut reformada uns quants cops, però encara pots imaginar la infància del futur dictador en una ciutat, Gori, on llavors georgians, armenis, jueus, turcs i russos vivien en un fràgil equilibri. La família no en tenia, d’equilibri. Diuen que Vissarion, el pare sabater, mai va adaptar-se als canvis de moda en les sabates i botes i el negoci va fer fallida. Sense un ral, va caure en l’alcohol i va començar a pegar a la dona i els fills, i es va quedar sol mentre els nens canviaven de casa, acollits per amics i familiars cada dos per tres. La casa natal de Stalin pertanyia a un senyor que tenia un grapat de cases al barri i les llogava. Els Djugaixvili tenien llogada una sola cambra i el taller en una planta baixa inferior estranya, que ha quedat tan amagada, tan enfonsada a terra, que sembla impossible imaginar que era l’entrada del taller del pare sabater. A dalt, la cambra amb un llit gran, una taula i un moble on cuinar, res més. L’habitació on Stalin va viure quatre anys va passar a ser ocupada per altres persones fins que el dictador, quan ja vivia al Kremlin, va decidir convertir-la en un museu.

Un barri enderrocat

Stalin, a diferència d’altres persones que volen amagar les arrels, no va voler amagar d’on venia, encaparrat com estava en el culte a la seva personalitat. De fet, va ordenar enderrocar totes les cases veïnes. Absolutament totes, excepte aquella on havia plorat per primer cop. Una llàstima, ja que mirant la casa natal, a la qual han posat una teulada moderna horrible per protegir-la, pots imaginar com devia ser el barri, amb aquella arquitectura tradicional georgiana tan bonica, plena de carrerons estrets i cases centenàries que van desaparèixer per donar pas a un parc al voltant de dos edificis: la casa natal i un museu gegant presidit per una figura de Stalin. Un museu dedicat, esclar, a la figura del líder soviètic.

El debat sobre el museu

El museu és la casa dels horrors. Per començar, les dones que cobren l’entrada i hi treballen (només hi vaig veure dones) van vestides amb una disfressa com si fossin soldats soviètiques. Una petita botiga et permet comprar souvenirs de Stalin tan lletjos com et puguis imaginar: imants de nevera, gots, encenedors i clauers. I a dins, ben poca crítica a Stalin, tot i que el govern georgià fa uns anys va ordenar que es modifiquessin els plafons informatius per parlar dels crims. En lletra petita i amagats, però. El museu és encara un sorprenent viatge al passat: si hi arriba algú poc informat pot acabar pensant que aquell georgià d’ulls vius no era mal paio. Quan el 2008 Geòrgia i Rússia es van enfrontar en el conflicte d’Ossètia, una regió que queda a 20 minuts conduint, el govern va proposar transformar el museu en el “Memorial de l’agressió russa”, i va posar un cartell a fora en què es llegia: “Aquest és el típic exemple de falsificació soviètica de la història”. Uns anys més tard, però, el cartell ja no hi era. I, de fet, l’Ajuntament de Gori ha votat una proposta per protegir el museu tal com és, afirmant que així es pot conèixer com era el passat. Un passat fals, esclar.