Internacional 16/11/2016

Canvi climàtic: quina part de la culpa és nostra (i quina de la natura)

L'últim estudi sobre el tema afirma que l'augment de temperatura serà de 7,4 graus a finals de segle i preveu la fi del món "tal com el coneixem avui"

Isidre Estévez
6 min
Canvi climàtic: quina part de la culpa és nostra (i quina de la natura)

BarcelonaAra fa dos anys el grup intergovernamental d'experts sobre el canvi climàtic (IPCC) va preveure que, si es continua al ritme actual, la temperatura a finals de segle serà 4,6 graus més elevada que l'actual. Però un nou estudi fet per científics americans i alemanys i publicat a la prestigiosa 'Science Advances' fa una previsió molt més alarmant: 7,4 graus d'augment. Una previsió que, si es compleix, comportaria la fi del món o, si més no, del món "tal com el coneixem avui", segons alerten els autors del treball.

Temperatures en augment, sequeres en unes zones i precipitacions torrencials en altres, huracans més freqüents i intensos, augment del nivell del mar i inundació de zones habitades, desgel de l'Àrtic, pèrdua d'ecosistemes amb els consegüents efectes negatius per a moltes poblacions humanes i espècies animals… Els dramàtics efectes del canvi climàtic ja no es limiten a una amenaça futura, sinó que formen part del present. Molts activistes, científics i polítics lluiten per conscienciar la població i els governs del món de la importància d'actuar abans que sigui massa tard. Altres no hi creuen, en el canvi climàtic, i afirmen que tot és una invenció dels ecologistes. Activistes o negacionistes, qui té raó?

Marràqueix acull aquests dies la 22a sessió de la conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic. És una més de les moltes cimeres que des de fa anys intenten posar d'acord els diferents estats del món perquè posin fre a les emissions responsables de l'augment de la temperatura al planeta. Una temperatura que, aquest any, va camí de batre un nou rècord. L'èxit d'aquestes cimeres ha estat fins ara discret, tot i els 175 estats que van signar l'acord de París. La situació podria empitjorar amb l'arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, algú que insisteix que, amb les dades científiques actuals, no és pot dir que el canvi climàtic hagi estat provocat per l'acció humana.

Trump no ho vol reconèixer, però sí, la ciència ha demostrat empíricament que l'ésser humà és responsable del canvi climàtic. Però tot i que Trump potser no ho sap, és cert que no tota la responsabilitat recau en l'ésser humà. Només una part. De fet, i per complicar més les coses, sovint els factors naturals i humans es barregen i es confonen. Un exemple són els gasos que, com el metà, estan emmagatzemats a l'interior de la Terra, retinguts pel gel en zones com la tundra o els pols. Un gas que s'allibera a l'atmosfera a mesura que puja la temperatura del planeta i es desfà la capa de gel.

Fa uns 150 anys la temperatura va començar a pujar de forma constant després de gairebé dos mil·lennis de clima força estable. No hi ha dubte que la situació actual ha estat provocada per l'ésser humà i que les conseqüències futures de les nostres accions poden ser molt greus. Però en el passat la Terra ha estat sotmesa a autèntics cataclismes l'origen dels quals era totalment natural. La culpa, doncs, és compartida, entre la natura i nosaltres.

El sol és un factor determinant per explicar els canvis climàtics a la Terra

Els factors naturals

El planeta. La Terra no només gira, sinó que experimenta canvis en la seva òrbita i en la inclinació de l'eix. Aquests canvis afecten com impacta en la Terra la radiació solar, cosa que, a la vegada, acaba alterant el clima de forma significativa. Les diferents edats glacials han estat provocades per canvis en l'eix i l'òrbita del planeta. Cada 41.000 anys l'eix canvia entre 22 i 24,5 graus. L'última vegada que ho va fer, ara fa 11.000 anys, va provocar la desaparició dels glacials al pol nord. Als tròpics feia fred, i el Sàhara era una selva.

L'Àrtic. El cercle àrtic es desplaça cap al nord a una velocitat d'uns 15 metres cada any. Com a conseqüència d'aquest desplaçament, els estius són més freds als punts del planeta situats més al nord, mentre que els hiverns són més càlids més al sud.

Els volcans. Cada vegada que hi ha una erupció volcànica s'alliberen a l'atmosfera sulfats que acaben dipositant-se a l'estratosfera. Un cop allà, actuen com un mirall que reflecteix part de la radiació solar que arriba al planeta. L'efecte és limitat en el cas d'erupcions petites, però en una erupció important els efectes poden ser contundents, tal com va passar el 1816, l'any sense estiu per l'erupció, mesos enrere, d'un volcà a Indonèsia.

El sol. L'activitat solar no és constant, sinó que està subjecta a canvis, amb llargs períodes marcats per una gran intensitat seguits per altres en què l'estrella emet menys energia. Aquests canvis tenen un efecte directe en el clima del planeta, tal com va passar fa un miler d'anys, quan un cicle solar molt actiu va fer pujar tant les temperatures del planeta que els víkings es van poder instal·lar a Groenlàndia. Segles més tard, el pèndol va anar en direcció contrària i va provocar el que es coneix com la petita edat de gel.

La indústria és responsable del 21% dels gasos d'efecte hivernacle; la producció d'electricitat, del 30%

Els factors humans

C02. La industrialització i el vertiginós augment de la població (200.000 habitants més cada dia) han disparat l'emissió dels gasos que es generen en cremar combustibles fòssils, una pràctica necessària per sostenir la indústria i fer moure cotxes, vaixells i avions. Els gasos d'efecte hivernacle són naturals, sense aquests gasos la vida no seria possible a la Terra. Però l'acció humana altera aquest funcionament natural. Fem servir 30 vegades més energia que fa 150 anys, i això té conseqüències importants. La concentració de diòxid de carboni (CO2) ha augmentat un 40%. Malgrat els advertiments dels científics, malgrat els compromisos de les cimeres internacionals, el ritme de les emissions d'aquest gas d'efecte hivernacle és desmesurat: cada dia aboquem al cel 1.000 tones de C02 per segon. Els oceans i els boscos n'absorbeixen la meitat. La resta es concentra a l'atmosfera.

Aerosols. Els aerosols són partícules minúscules que queden en suspensió a l'atmosfera fins que s'agrupen formant concentracions que interfereixen amb els núvols i fan rebotar cap a l'espai part de les radiacions solars, per la qual cosa afecten la llum i la temperatura terrestre. A més, la formació de concentracions d'aerosols en l'estratosfera acaba per produir una reacció química que és la causant de la destrucció de la capa d'ozó. Alguns aerosols són naturals (els procedents dels volcans i de la pols dels deserts), però altres són el resultat de la combustió del petroli i el carbó, així com de la crema dels boscos tropicals (un procés que té com a objectiu destinar més i més terra a l'agricultura intensiva). A diferència del CO2, els aerosols no fan pujar la temperatura del planeta, sinó tot el contrari: la redueixen, ja que fan disminuir la radiació solar.

Metà i òxid de nitrogen. Es tracta de dos gasos que generen l'efecte hivernacle, però amb una particularitat: escalfen el planeta molt més que el CO2. Tot i que, com en altres gasos, també es generen de forma natural (emissions dels ramats, i de les selves i els oceans), la seva presència a l'atmosfera s'ha disparat com a conseqüència d'activitats humanes bàsicament vinculades a l'agricultura. La utilització massiva i indiscriminada de fertilitzants és un dels principals motius que n'expliquen la proliferació creixent. Abocar fertilitzant en un camp vol dir abocar òxid de nitrogen, 300 vegades més perillós que el CO2. Per empitjorar encara més les coses, l'expansió de l'agricultura, amb menys boscos i més terres destinades a la producció agrícola, té com a objectiu alimentar els ramats, que a la vegada són una font natural de metà. Com més rics són els països, més carn es consumeix, i més carn vol dir menys boscos, més fertilitzants i més emissió de gasos.

Escombraries. El reciclatge és una pràctica limitada als països avançats, i fins i tot en aquests, el got és més buit que ple. Només cal fer una ullada a l'interior dels contenidors de qualsevol ciutat catalana per veure fins a quin punt som incapaços, o senzillament no volem, separar les escombraries de forma responsable. Les institucions no ho reconeixen, perquè seria admetre un error, però bona part de la població no recicla. En qualsevol cas, la majoria de ciutadans del món no tenen on reciclar, encara que volguessin. Això vol dir que milions i milions de tones d'escombraries, sobretot plàstics, es llencen en abocadors o es cremen, la qual cosa genera emissions.

Superpoblació. Som 7.500 milions de persones. A finals de segle, seran uns 11.000 milions. I més població vol dir més emissions de gasos d'efecte hivernacle, perquè cal més terra per cultivar, més ramats, més desforestació, més energia, més cotxes, més producció industrial…

2016: camí d’un nou rècord de temperatures

stats