ÀFRICA

El cantant de la reconciliació de Ruanda mor en un calabós

L’estrany decés de Kizito Mihigo aixeca sospites contra el govern

Ruanda plora la mort de Kizito Mihigo, un popular cantant de gòspel batejat com l’apòstol de la reconciliació pel seu qüestionament a la narrativa oficial sobre el genocidi del 1994. L’artista va ser trobat mort el passat 17 de febrer en un calabós en què estava tancat des de feia dos dies, després que la policia el detingués a la frontera amb Burundi acusant-lo d’intentar travessar la frontera per afiliar-se a grups terroristes. El govern, sense esperar l’autòpsia, s’ha afanyat a assenyalar que l’artista es va suïcidar, però la versió és insostenible per a fans, organitzacions de drets humans i partits opositors, que exigeixen una investigació independent que aclareixi els fets.

La figura de Mihigo transcendia el vessant purament musical, perquè s’havia convertit en una “veu de conciliació en un país profundament dividit pel genocidi”, explica des dels Estats Units Albert Gaseke, un advocat ruandès involucrat en associacions de suport a supervivents del genocidi. Mihigo posava en qüestió el discurs oficial, que diu que el genocidi va tenir els tutsis com a úniques víctimes innocents i que els únics culpables van ser els hutus. La versió és sagrada i incontestable per al president tutsi Paul Kagame, tot i les proves que el seu Front Revolucionari Ruandès va perpetrar massacres contra els hutus quan ja estava en el poder i que va portar la guerra a la veïna República Democràtica del Congo. “El seu presumpte assassinat envia el missatge que ningú està fora del perill de la invisible mà del poder opressor”, afirma Gaseke, que indica que els grans destinataris de l’avís són els joves “que s’atreveixen a qüestionar l’ statu quo ”.

Mihigo, com Gaseke, era un supervivent del genocidi. Tutsi, als 13 anys es va quedar orfe al perdre la seva família en el genocidi del 1994, i com a reacció va intentar entrar en la milícia tutsi per venjar els assassinats des de l’exili de Burundi. Durant anys va ser un home pròxim a Kagame, fins al punt que era un habitual en els seus actes i l’encarregat de la interpretació del Rwanda nziza, l’himne nacional.

Persecució política

Però la seva sort va canviar el 2014, en vigílies de la commemoració dels 20 anys del genocidi, quan va publicar la cançó Igisobanuro cy’urupfu (El significat de la mort), que repartia culpes entre hutus i tutsis a parts iguals. Kagame s’ho va prendre com un autèntic desafiament a la seva política i Mihigo va caure sorprenentment del programa de la cerimònia. Era un avís.

Dies després, Mihigo era acusat de conspirar contra el govern, de terrorisme i de planificar el derrocament de Kagame. Conscient que ho tenia difícil per sortir indemne, ja que la Fiscalia li demanava cadena perpètua, el cantant es va declarar culpable en el judici i finalment va ser condemnat a 10 anys de presó. Tres anys després, Kagame li va concedir l’indult, però des d’aleshores tenia els moviments restringits.La mort de Mihigo posa el focus sobre Kagame. Per a Marta Íñiguez, professora de Relacions Internacionals i membre del Grup d’Estudis Africans de la Universitat Autònoma de Madrid, Kagame ha fet valdre durant anys el “victimisme” dels tutsis per forjar el seu lideratge i tenir “carta blanca”, fins al punt que les potències occidentals han mirat cap a una altra banda davant de la repressió, amb assassinats i detencions.

La marca del miracle ruandès, per estabilitat política i creixement econòmic constant, l’ha ajudat a aquesta connivència, i com altres autoritaris africans “Kagame ha fet una enorme inversió perquè no es parli del genocidi, prohibint distingir tutsis d’hutus -afirma l’experta-. Ha fet un rentat de cara cap a l’exterior i aplica la victòria dels vencedors”.

És cert que part de la comunitat internacional va començar a qüestionar la seva gestió arran del suport que va donar als rebels congolesos de l’M23 a la regió de Kivu, fet que li va costar que el Regne Unit tallés les seves donacions, matisa Íñiguez. Per a l’advocat Gaseke, Kagame ha “lligat tots els aspectes de la vida ruandesa al seu voltant” i, “contràriament al que creu la narrativa occidental”, matisa, els supervivents tutsis són “el grup més marginat i silenciat”, sota el pretext que tenen aquest “deute moral” per haver-los rescatat de la mort.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF