JUSTÍCIA
Internacional 31/05/2016

Cadena perpètua per al Pinochet del Txad

Un tribunal especial africà condemna per crims contra la humanitat el dictador Hissène Habré

Marta Rodríguez
4 min
Habré, vestit de blanc, alçant el puny en una de les vistes orals que entre el juliol del 2015 i el febrer d’aquest any s’han fet al Palau de Justícia de Dakar.

BarcelonaMés de dues dècades han trigat les víctimes de l’exdictador del Txad Hissène Habré a trobar justícia. Però, finalment, ahir van poder plorar i cridar d’alegria quan el president del tribunal especial que l’ha jutjat al Senegal, Gberdao Gustave Kam, va llegir el veredicte de cadena perpètua. Presó de per vida per una llista llarga i diversa de les atrocitats que el règim d’Habré va dur a terme del 1982 al 1990: crims contra la humanitat, sistemàtiques execucions sumàries, tortures, assassinats, segrestos, violacions, esclavatge sexual... Els jutges entenen que el dictador era el responsable màxim del que feien les seves tropes i que en cap cas pot al·legar desconeixement. És més, la sentència recull que en algunes ocasions participava activament d’aquests abusos, els ordenava per telèfon o walkie-talkie. De fet, el tribunal el condemna per haver violat una presonera que va declarar en la vista oral.

La importància del cas d’Habré, conegut com el Pinochet del Txad, és doble. En primer lloc, el sol fet que s’hagi portat el sanguinari txadià davant dels jutges i se l’hagi castigat amb la màxima pena prevista ja suposa una fita històrica. En paraules de Reedy Brody, advocat de Human Rights Watch (HRW), el judici és fruit de la “tenacitat” i la “persistència” de supervivents i familiars, que no van parar fins que activistes i institucions els van escoltar i van acabar fent seure Habré al banc dels acusats.

En segon lloc, el cas té rellevància perquè s’ha jutjat un expresident a l’Àfrica i per africans per primer cop, just en un moment en què el Tribunal Penal Internacional és qüestionat al continent perquè la gran majoria de les seves causes són africanes. El procés judicial ha sigut tortuós i no absent d’enormes dificultats polítiques des que es va intentar obrir judici a Bèlgica.

La inspiració a Londres

Però el 1999, el cas del vell xilè Pinochet, detingut durant setmanes a Londres per una demanda del jutge espanyol Baltasar Garzón, va inspirar directament els txadians, que van veure en la justícia universal la via per salvar la seva causa. Habré havia fugit al Senegal el 1990, en ser derrocat en un cop d’estat pel seu antic cap militar, Idriss Déby, actual president del Txad. El que en un principi era un exili daurat va acabar sent la seva presó perquè, després d’anys de negar-se a extradir Habré, el nou govern senegalès es va avenir a constituir, amb el suport de l’ONU i la Unió Africana, un tribunal especial amb un jutge de Burkina Faso i dos del Senegal, que s’han basat en la legislació local.

El Txad d’Habré va ser un camp de tortura i mort entre el 1982 i el 1990, quan es va sistematitzar una “política del terror”, segons Amnistia Internacional. En aquells anys, la temuda Direcció de Documentació i Seguretat practicava detencions arbitràries, assassinats, tortures i execucions extrajudicials amb total impunitat en una planificada guerra ètnica -contra minories de cultura àrab- i lluita contra la dissidència, real o sospitosa. El 2002 la Comissió de la Veritat va posar xifres a la barbàrie: 40.000 persones mortes i 200.000 de torturades.

L’advocat Brody, que ha ajudat des de HRW a assessorar els supervivents, afirmava ahir que la sentència contra Habré és el senyal que s’acaben els dolços dies per “als tirans que ataquen salvatgement i roben a la seva gent i després fugen cap a l’estranger per viure una vida de luxe”. Aquesta ha sigut la trajectòria del txadià Habré. Exiliat al Senegal, va viure més d’una dècada tranquil·lament amb la seva família en un dels barris més rics de Dakar, sense cap temor a represàlies. Però la pau es va estroncar el 2013, quan va ser detingut i acusat formalment per la fiscalia. El dictador sempre ha negat les acusacions i va arribar a titllar de “farsa” el procés judicial a Dakar, on gairebé s’ha mantingut en silenci impertorbable, amagat sota unes ulleres fosques i un mocador blanc.

Ahir, tota la comunitat internacional va aplaudir una sentència que ha de marcar un abans i un després en la justícia africana. Des dels Estats Units, el seu cap de la diplomàcia, John Kerry, va afirmar que la condemna és la fi de la impunitat i va felicitar “el valor” de les víctimes, que van donar el seu cru testimoni al tribunal.

Però fa tres dècades els Estats Units havien celebrat l’arribada al poder d’Habré. El txadià era un gran aliat d’Occident, que el veia com l’home fort capaç de contenir el libi Muammar al-Gaddafi, i per això des de Washington fins a Tel Aviv, passant per París, el sanguinari règim va rebre tot tipus de suport. També el militar, amb el subministrament d’armament. Ara els vells aliats han contribuït econòmicament a finançar el tribunal ad hoc contra Habré, que pot presentar al·legacions en els pròxims 15 dies. Si no hi ha canvis, però, complirà condemna en una presó senegalesa, mentre que Idriss Déby, el seu successor, continua impune en el poder. A Déby, que va ser un lleial cap de l’exèrcit d’Habré, se’l considera responsable de l’anomenat setembre negre, el 1984, en què el règim va donar ordre de reprimir brutalment els rebels del sud que havien plantat cara al govern central.

stats