Internacional 12/10/2021

Mònica Bernabé: “El burca, en la majoria de casos, protegeix”

9 min
Mònica Bernabé fotografiada a Barcelona aquesta setmana

Mònica Bernabé és periodista. La seva vida professional ha passat sobretot per l’Afganistan. Va treballar-hi com a corresponsal entre l’any 2007 i el 2014 i des d’aleshores hi ha tornat sovint. L’últim cop fa uns dies, per cobrir la retirada internacional i el retorn dels talibans.

Tenies permisos per viatjar just abans que caigués Kabul. ¿Esperaves que anés tan ràpid?

— Va ser una sorpresa per a tots que el govern afganès caigués de forma tan ràpida i que els talibans arribessin a controlar tot el país. En una entrevista amb l’ARA el periodista i escriptor Ahmed Rashid, que és l’autor del llibre Els talibans i coneix com ningú aquest moviment islamista, ens va dir que no s’ho havia ni imaginat.

Hi vas acabar entrant per carretera unes setmanes més tard.

— Sí. Les fronteres terrestres estan tancades excepte per als periodistes estrangers i algun cas excepcional, així que jo hi vaig entrar per carretera des del Pakistan. 

Com va anar el viatge?

— Posaven més pegues els pakistanesos que els talibans. Són els que em van tenir més temps retinguda a la frontera; un cop superat el costat pakistanès, per part dels talibans la veritat és que va ser mirar-se el passaport i deixar-me passar. Ni me’l van segellar perquè no tenen encara segell oficial. La sortida de l’Afganistan, que també la vaig fer per carretera, va ser més complicada perquè la porta de la frontera estava tancada i els talibans inicialment no la volien obrir. Però bé, finalment em van deixar passar i després els pakistanesos de nou van començar a posar mil problemes perquè, a banda de tenir visat, et demanen un permís especial per poder creuar la frontera. Jo tenia el permís però deien que no figurava al seu registre i també em van tenir allà dues hores retinguda.

Entrevista d’Esther Vera a Mònica Bernabé

¿El burca humilia o més aviat protegeix?

— En el meu cas, i el de totes les afganeses, el burca la majoria de vegades protegeix. L'Afganistan no és Barcelona, l'Afganistan no és Catalunya, i un burca et confereix anonimat. No saben si ets guapa, si ets lletja, si ets gran, si ets jove, i aquest anonimat dona una certa seguretat. Abans de l’arribada dels talibans, quan veies que totes les dones portaven burca volia dir que la seguretat en aquella ciutat no era bona.

Has parlat de la ficció de l’estat afganès. ¿Ara és més obvi que l’Afganistan és un estat fallit?

— El problema és que la comunitat internacional, els Estats Units però també la Unió Europea, venien una idea que no era real. En parlaven com si hi hagués democràcia, com si les dones tinguessin drets, com si l’exèrcit pogués defensar-se i fer front als talibans, i no era així i vivint allà era evident que no era així. És un país en què la impunitat és generalitzada. La gent està en mans dels talibans, que poden fer el que vulguin i a més gairebé no hi ha presència estrangera. Totes les ambaixades occidentals estan tancades i les fronteres estan tancades per als afganesos. Per tant, estan a mercè del que vulguin decidir els talibans.

¿Has tingut sensació de seguretat?

Vaig posar-me el burca per entrar al país perquè jo tenia també el record dels anys que he estat vivint a l’Afganistan, en què tots els viatges per carretera els feia amb burca perquè em conferia seguretat. De fet, en el viatge des de la frontera del Pakistan fins a Kabul, portant el burca, en els controls ni ens van parar. El fet de portar una dona dins d’un cotxe és com un salconduit a l’Afganistan. La situació ha canviat radicalment en termes de seguretat i és millor en l’actualitat. Abans hi havia risc de segrestos, la criminalitat era molt alta. Atemptats, mines antipersona... Esclar, tot això ho feien els talibans i ara estan al poder. També hi ha els càstigs que han anunciat els talibans amb execucions públiques, amputacions de mans... Això també ha fet baixar la criminalitat perquè la gent té por. Per tant, en aquest sentit m’ha resultat més fàcil treballar ara que quan hi vaig estar amb l’anterior govern afganès, perquè la situació de seguretat era pitjor. 

Què és el primer que et sorprèn en el nou Kabul?

— Hi ha menys trànsit, no hi ha controls policials a cada cantonada. També ha canviat la manera de vestir de la gent. Gairebé no veus dones amb burca a Kabul, però sí que moltes noies joves que abans anaven amb texans i amb una camisa ara porten una mena de gavardina, que es diu chapan en afganès, que no marca les formes del cos. I dels homes que treballaven a l’administració i portaven vestit amb corbata ja no se’n veuen. Porten l’alkhamis, que és aquest vestit de camisa ampla i pantalons bombatxos típic dels musulmans. La gent s’intenta adaptar a la nova situació, i després lògicament et trobes els antics vehicles policials conduïts ara pels talibans amunt i avall cada dos per tres, o et surten d’un vehicle civil normal i corrent homes vestits de civil però que van amb Kalàixnikovs. Abans no veies civils armats a Kabul.

Com preveus que evolucioni la tensió entre grups islamistes, com l’ISIS, i els talibans?

— L’Estat Islàmic posarà problemes als talibans per prendre el control total del país. Són grups rivals i serà un problema afegit al desastre generalitzat a l’Afganistan. 

¿A Kabul, als ciutadans els fan més por els talibans o l’escassedat?

— Els talibans equivalen a escassedat, es podria dir. Des que han arribat, la crisi econòmica és brutal al país. Molta gent ha perdut la feina, les reserves internacionals de l’Afganistan estan congelades. Per tant, no arriben diners, els bancs s’estan quedant sense efectiu, hi ha una mena de corralito. Per tant, la gent no sap com podrà sobreviure. L’hivern s’apropa i Kabul arriba a temperatures de 10 i 15 graus sota zero, i és una ciutat on falla molt l’electricitat. La gent té por de l’arribada de l’hivern. També hi ha dificultats per fer transferències i comprar matèries primeres, i les empreses fan fora un munt de gent.

¿La situació de les dones ha empitjorat?

— Les dones a l’Afganistan estaven a anys llum de la nostra situació. La situació de la dona ja era crítica abans i la violència dins de la família era molt bèstia. Quina és la situació actual? Doncs que la possible ajuda que les dones podien buscar fora de casa ha desaparegut. Les cases d’acollida han quedat totes clausurades, per exemple. Però, a més a més, els talibans prohibeixen treballar a la majoria de dones. Jo he arribat a la conclusió que només deixen treballar aquelles dones que consideren que són necessàries per fer funcionar el sistema. La resta estan tancades a casa. Fins i tot han prohibit a les nenes de més de 12 anys estudiar. Em sembla al·lucinant. O sigui, una nena de 13 anys no pot anar a l’escola. Les universitats públiques continuen tancades i els talibans ja han dit que les dones no podran ni treballar ni estudiar. Per tant, si ja la gent amb formació a l’Afganistan ja era una minoria, ara aquesta minoria ha marxat o ho està intentant, i es quedarà un país amb gent gairebé sense formació.

Suposo que has trobat molta gent que t’ha demanat com sortir d’allà.

— La pregunta seria qui no m’ha demanat sortir d’allà, perquè tothom ho fa. És que absolutament tothom. Fas una entrevista i al final tothom et demana poder sortir, i et comença a explicar... I a més creuen que com que ets estrangera tens la possibilitat d’ajudar-los a sortir. Hi ha desesperació per sortir del país.

En l’arribada a Herat, la primera imatge van ser quatre persones penjades.

— Sí. Molt bèstia, sí, sí. Va ser casualitat que aquell dia que vaig arribar a la ciutat de Herat els talibans van fer una operació, segons expliquen ells, esclar, en la qual van matar quatre suposats segrestadors. La ciutat de Herat és econòmicament molt activa i els segrestos hi eren molt habituals. Els segrestos a empresaris, segrestos exprés per aconseguir una recompensa. Doncs els talibans van abatre en teoria quatre segrestadors i després en van exhibir els cossos; els van penjar en quatre grues, cadascuna en una plaça important. Era impossible no veure’ls perquè anessis on anessis et trobaves amb un cos penjat d’una grua i allà es van estar tota la tarda. Realment va ser bastant impactant veure els cossos i també veure la reacció de la molta gent que va atansar-se a veure els cadàvers d’aquells suposats criminals.

Quina reacció?

— Aplaudien aquella mesura perquè deien que ja era hora que algú fes alguna cosa contra la criminalitat que hi havia a Herat; que fins llavors els segrestadors entraven a la presó i l'endemà estaven lliures. Per tant, deien que amb els talibans la criminalitat baixava. Era el comentari de la gent que es va concentrar a les places i majoritàriament filmava amb el mòbil com si aquella persona que estigués penjant no fos una persona.

Durant el temps que vas ser corresponsal, i ara també quan s’ha intentat tornar a entrar al país, hi ha hagut periodistes que han comptat amb el suport dels seus països. Quina és la teva experiència?

— Des del diari ARA, com bé saps, nosaltres vam demanar poder arribar a l’Afganistan en un dels vols militars que el govern espanyol va habilitar per evacuar gent. I la resposta era que no hi havia lloc, el meu lloc era per a una persona que pogués ser evacuada, que lògicament és molt respectable, però per arribar m’imagino que l’avió anava buit i no se’ns va donar aquesta possibilitat. I això mentre molts periodistes estrangers han arribat a l’Afganistan amb els vols d’evacuació que els seus països van enviar allà. Des del govern espanyol i des del ministeri de Defensa es continua tractant la premsa com si fóssim criatures, a l'estil de “Ah, no, no, és que és un país perillós; a l’Afganistan no t’hi podem portar perquè és un país perillós”. Ja ho sabem que és un país perillós, però caldrà anar-hi i explicar què està passant! Jo decidiré si vull anar-hi o no vull anar-hi, no ha de ser el ministeri de Defensa que et diguin: “No, no, és que no et podem pujar a un avió perquè és un país perillós”. La conseqüència és que com que no arribes amb un avió militar, t’has de buscar la vida i arribar per una via que moltes vegades és molt més perillosa que si haguéssim arribat amb un simple avió militar.

Tampoc va ser fàcil ni fluida la relació amb les tropes i amb el ministeri de Defensa espanyol fa anys, quan eres a l’Afganistan acreditada davant l’OTAN i podies entrar a totes les bases militars, però no a l’espanyola.

— Doncs sí. Entre el 2007 i el 2012 jo estava acreditada, podia entrar a les bases de qualsevol país, amb tropes internacionals desplegades a l’Afganistan, excepte a les bases espanyoles. Hi havia ordres expresses des del ministeri de Defensa espanyol que Mònica Bernabé no era benvinguda a les bases, i jo era l’única periodista espanyola establerta permanentment a l’Afganistan. Em vaig arribar fins i tot a trobar en un cas en què jo estava fora de la base, i dins de la base en aquell moment hi havia la ministra de Defensa, Carme Chacón, que havia arribat amb una quinzena de periodistes des de Madrid, que havien aterrat amb l’avió dins de la base i s’estaven allà 24 hores. Els periodistes arribats de Madrid eren dins de la base i jo era l’única periodista que estava permanentment a l’Afganistan i no em van deixar entrar. Des del govern espanyol es volia donar la imatge que hi havia una missió humanitària a l’Afganistan, i jo no poso en dubte que volguessin fer una missió humanitària, però l’Afganistan estava en guerra. Tu pots anar en missió humanitària, però si t’ataquen t’hauràs de defensar, i venguessin la pel·lícula que venguessin hi havia una guerra. Per tant, els militars espanyols havien de combatre si no volien morir. I jo crec que no m’hi donaven accés perquè pensaven: “Aquesta periodista ens fa nosa i pot donar informació que a nosaltres no ens interessa”. Era molt més fàcil portar periodistes de Madrid que no tenien experiència a l’Afganistan, tenir-los dins d’una base 24 hores i tornar-los de nou a Madrid. Aquesta política comunicativa va canviar l’any 2012 i vaig poder acompanyar les tropes espanyoles, jo què sé, mitja dotzena de vegades, amb el que es diu empotrament: durant dues setmanes vas amb ells allà on vagin. 

La periodista de l'ARA fotografiada per aquesta entrevista

Però no va durar gaire la cosa.

— Va durar fins que vaig publicar un article que tampoc no els va fer gaire gràcia, que va ser l’any 2013, sobre els traductors afganesos que treballaven per a les tropes espanyoles. Els van deixar tirats i la seva vida realment en aquell moment ja corria perill, perquè havien estat col·laborant amb les forces estrangeres. En vaig publicar articles i el ministeri de Defensa llavors va començar de nou a posar-me traves i a l’acte final de retirada total de les tropes espanyoles de nou no vaig ser convidada, mentre que periodistes que havien arribat de Madrid sí que van poder assistir a aquell acte que es va fer a finals de l’any 2013.

Qui són aquests talibans que t’has trobat ara? 

— Al govern hi ha velles figures que ja formaven part de l’antic règim talibà, però els que trobes desplegats a Kabul la majoria són nois molt jovenets d’entre 17 i 20 anys que et diuen que fa anys que estan treballant per a l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, perquè així es comença a anomenar el moviment talibà, i són joves que no són de Kabul, que són de zones rurals, que no havien trepitjat mai la capital afganesa o si l’havien trepitjada havia estat per bàsicament fer algun atemptat. Per tant, no coneixen la capital, al·lucinen amb qualsevol cosa, per exemple, hi ha un parc d’atraccions a Kabul i els veies divertint-se com nens perquè no havien vist abans un parc d’atraccions. Són molt joves, no tenen formació més enllà de la madrassa, una escola alcorànica. L’únic que repeteixen com lloros és que ells volen tenir un govern islàmic, perquè l’anterior, segons ells, no era islàmic i d’aquí no els treus; vull dir no tenen gairebé cap argument més.

stats