El país on cal pagar per manifestar-se
Les protestes a Bielorússia es comptaven amb els dits d’una mà fins a les últimes eleccions
Enviada Especial a MinskEl centre de detenció d’Okrestina és on porten els manifestants que la policia arresta a les protestes que tenen lloc cada cap de setmana a Minsk, la capital de Bielorússia, per exigir la repetició de les eleccions presidencials que van donar la victòria a Aleksandr Lukaixenko. A alguns els traslladen a altres centres de detenció, però a la majoria els tanquen a Okrestina. És un complex mastodòntic, format per diversos edificis, que se situa al sud-oest de la capital, al costat d’un gran parc amb arbres i gespa ben cuidada. Cada dia diverses desenes de persones s’hi concentren. La majoria són familiars que volen saber què ha passat amb els seus éssers estimats, però també hi ha voluntaris que simplement pretenen donar un cop de mà.
De fet, els voluntaris han muntat una mena de campament al parc annex al centre de detenció. Hi ha diverses carpes on preparen menjar i ofereixen consol a les famílies. “Psicòleg”, diu un cartell. Hi poden acudir els que busquen algun tipus de teràpia per al seu dolor. En un altre lloc del parc un altre cartell indica “Oració”, per als que ja no troben alleujament a la terra i necessiten dirigir-se a una divinitat superior.
“Mai m’hauria imaginat que això em podria passar a mi”, comenta la Luvov, una dona que mou el cap en signe de desaprovació i que espera a l’exterior del centre de detenció. Va carregada amb una bossa de plàstic. “Porto aigua, roba interior, llibres...”, enumera. Tot per al seu fill de 28 anys, que va ser detingut a l’última manifestació. En teoria els familiars poden portar estris personals als detinguts, però una altra cosa és que els hi puguin lliurar.
Minar la moral dels familiars
El Paixa és un jove voluntari que organitza el lliurament d’objectes personals. La recepció és cada dia de dos quarts d’onze a dos quarts d’una del migdia, però avui hi ha 32 familiars esperant, de moment només deu han pogut fer el lliurament i només falta mitja hora perquè el centre de detenció tanqui les portes. “Els funcionaris alenteixen el procés per minar la moral dels familiars”, afirma el noi.
La Luvov assegura que en els seus 61 anys de vida mai havia vist una cosa així a Bielorússia. A la manifestació en què el seu fill va ser detingut també van detenir 132 persones més. I són poques. En altres protestes els detinguts es compten per centenars. “No tinc ganes de menjar i només puc dormir amb pastilles”, diu una altra mare, que també espera a l’exterior del centre de detenció per entregar quatre coses al seu fill. Afirma que a ella li importen “un rave” les protestes i que Lukaixenko continuï al poder, i que l’únic que vol és que deixin en llibertat el seu fill. Segons assegura, el jove no ha estat mai ficat en política.
Però és que a Bielorússia no cal estar ficat en política per acabar detingut. Manifestar-se ja es considera un delicte. Natàlia Satsunkevitx, del centre de drets humans Viasna, explica des de la seva oficina a Minsk que el govern considera un “esdeveniment tumultuós” -i, per tant, sancionable- qualsevol protesta, encara que sigui pacífica i hi participin poques persones, si no disposa d’una autorització de l’ executiu amb deu dies d’antelació i si els manifestants no paguen pel cost que suposa desplegar a la zona la policia i els serveis sanitaris. Amb aquest panorama, les manifestacions que s’han celebrat a Bielorússia els últims anys es poden comptar gairebé amb els dits d’una mà.
De fet, al país ni tan sols es convoquen manifestacions en dates tan simbòliques com el Dia del Treball o el Dia de la Dona. I una de les poques protestes que han estat autoritzades durant anys és la que s’acostumava a celebrar cada 26 d’abril, el dia que es commemora el tràgic accident del 1986 de la planta nuclear de Txernòbil, situada a Ucraïna però que va afectar bàsicament Bielorússia per la seva proximitat amb la frontera i perquè el núvol tòxic va volar fins al país. El 23% del territori bielorús va quedar contaminat, encara que es considera que tot el país va resultar afectat perquè els terrenys amb restes radioactives són una zona agrícola que s’ha continuat conreant al llarg dels anys i els productes es distribueixen per tot el país.
“L’any passat el govern ens va exigir que paguéssim 5.000 dòlars per fer la manifestació”, explica Tatiana Novikova, de l’ONG bielorussa Ecodom, que organitza la protesta en record del desastre de Txernòbil. Igualment la van convocar, assegura, tot i anar contra la llei.
Per això les manifestacions multitudinàries que es repeteixen cada cap de setmana a Bielorússia per exigir que Lukaixenko deixi el poder ja es consideren tota una fita, encara que de moment no hagin servit ni per fer dimitir el president ni per fer trontollar el règim.
