AUSTRÀLIA

Els incendis dels aborígens que mimen els deserts

Un informe confirma que la presència humana afavoreix la diversitat d’animals i cuida el territori
JOANNA KLEIN / 'THE NEW YORK TIMES'

A Austràlia, en les últimes dècades diverses espècies de marsupials petits (com la rata cangur, el bilbi, per exemple) i altres mamífers mitjans han desaparegut del desert que ocupa la part occidental de l’illa. Per als especialistes ha sigut un misteri fins ara: històricament, els animals més grossos són els primers a desaparèixer, sovint així que hi arriben els éssers humans. Però pregunteu a la gent que va viure en aquest desert durant 48.000 anys el que va passar i molts us diran que en van marxar. “Molts martu [indígenes] diuen que si no hi ha població humana tots els animals acaben marxant. Quan no hi ha ni gent ni animals, el país es posa malalt i no hi ha cap equilibri, aquí”, explica Curtis Taylor, un jove cineasta líder d’una comunitat martu.

Amb tot el mal causat al medi ambient en els últims segles, és fàcil que alguns considerin que els humans són els grans destructors del planeta. Però en un estudi publicat a la revista Human Ecology, els científics critiquen la noció d’una terra salvatge sense humans. Examinant com una comunitat aborigen ha configurat el seu territori a través de la caça tradicional demostren que, al contrari del que es creia, per a la fauna no és nociu tenir humans a la vora. “Encara podem veure com els martu vetllen pel territori”, explica Stefani Crabtree, arqueòloga, etnògrafa i autora de l’estudi. L’experiència sobre com s’han administrat, diu la doctora Crabtree, es podria aplicar a altres entorns amenaçats per la degradació.

Allunyats del desert

Els martu són definits per la llei australiana com a propietaris tradicionals de gairebé 135.000 quilòmetres quadrats de terra [més de quatre vegades la superfície de Catalunya] entre el Gran Desert Sorrenc i el Petit Desert Sorrenc. Cacen amb foc, cremen petites àrees de vegetació i tornen després que s’apaguin les flames per capturar preses petites. Però a la dècada del 1930 van començar a allunyar-se del desert per instal·lar-se en assentaments de missioners i comunitats ramaderes. A la dècada dels 60, després de la sequera i de les proves nuclears, gairebé tots els caçadors tradicionals havien marxat.

“Va ser en aquest moment que hi va haver una onada d’extincions”, afirma Doug Bird, autor de l’estudi i antropòleg de la Universitat de Penn State. Semblava paradoxal: com podia ser que la desaparició dels caçadors danyés el desert? Als 80, la mineria va tornar a amenaçar la terra dels martu, que van tornar per reclamar-la i reprendre la caça. Els investigadors van estudiar les xarxes d’alimentació al desert d’abans que en marxessin els martu i de després que hi tornessin i van calcular l’afectació d’eliminar les persones sobre altres parts de la cadena tròfica del desert, com per exemple cangurs que menjaven tomàquets o ocells que menjaven rosegadors. “Quan la gent va tornar i va caçar van tornar els animals que havien estat absents durant molt de temps”, afirma Taylor. Els petits incendis van ser vitals per mantenir espècies silvestres. La història dels martu no és única, sinó que és aplicable a una quarta part del territori australià, on altres aborígens practiquen tradicions similars, i a altres grups, com els indis americans. Per això el seu coneixement i la seva experiència poden aprofitar-se per beneficiar la diversitat. I els governs en prenen nota.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF