Quatre minuts arrogants enterren Theresa May

Creix el temor a Westminster perquè la ‘premier’ aposti pel no acord

Si Theresa May tenia alguna esperança de veure aprovat pel Parlament l’acord de divorci amb la Unió Europea (UE), l’última opció es va esvair dimecres. Els insultants quatre minuts de declaració televisats -en què va culpabilitzar els diputats del bloqueig actual, sense acceptar cap responsabilitat en el caos del seu desgovern- van suposar la degradació última del seu malmès lideratge. May va utilitzar un perillós trumpisme i es va arrogar la condició d’intèrpret del sentiment popular. “Soc al vostre costat”, va etzibar, una afirmació que implicava que els diputats que no li donen el vistiplau estan contra els ciutadans que representen. Paraules molt antipolítiques, impensables fa uns anys d’un premier britànic. I més d’algú que es va amagar dos dies de la gent que patia quan hi va haver el desastre de la Torre Grenfell, fa dos anys.

Ha sigut l’error de càlcul més greu d’una carrera de tres anys a Downing Street plena d’errors. Proporcionalment, l’espifiada de May és comparable a la del primer ministre Neville Chamberlain, que el 1938 va aparèixer a Downing Street i va dir “pau per als nostres temps” com a valoració dels acords de la conferència de Munic amb l’Alemanya d’Adolf Hitler.

Theresa May ja sabia amb antelació les condicions que la UE havia imposat per a l’ajornament: l’aprovació del pla a Westminster. En comptes d’intentar trobar vies de consens amb els parlamentaris, ras i curt els va insultar. I, encara més greu, va menysprear la democràcia representativa que té en la Cambra dels Comuns un símbol per excel·lència.

Les reaccions als quatre minuts més indignes de la política britànica en dècades no es van fer esperar. Twitter va bullir. Diputats de tots els espectres hi van dir la seva. I aquells que li havien promès el seu suport la setmana vinent van anunciar que el retiraven. Ahir, la desfilada de membres del Parlament per tots els mitjans de comunicació sostenint el mateix va ser llarga. Potser la declaració més significativa va ser la del laborista Wes Streeting, que va piular: “He pensat molt i molt, abans de dir això, però Theresa May sap que tots els diputats de la Cambra [dels Comuns] estan sotmesos a amenaces de mort, algunes molt creïbles. El seu discurs ha sigut incendiari i irresponsable. Si algú ens fa mal haurà d’acceptar la seva part de responsabilitat”. El president del Parlament, John Bercow, també la va renyar.

El resultat del discurs és que la premier tornarà a entomar una derrota, la tercera. També ahir la diputada Anna Soubry -una de les que ha rebut més amenaces de mort, i molt creïbles- deia que li semblava que la primera ministra havia decidit tirar pel dret si els diputats no li aprovaven el pacte. I ningú ho veu factible. La impressió de Soubry es veu ratificada per les paraules de May quan va arribar a Brussel·les: “El que importa és que el Parlament faci realitat el resultat del referèndum, que fem realitat el Brexit per al poble britànic”. El Brexit ha esdevingut el Sant Grial.

Harold Wilson, primer ministre laborista als anys setanta, va encunyar una frase famosa: “Una setmana és molt de temps en política”. En falta una per al Brexit i encara en poden passar de més grosses. Com, per exemple, que els remainers del govern es revoltin per evitar i alhora desfermar un Downfall. Però ara per ara soc molt pessimista.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF