ANIVERSARI HISTÒRIC

25 anys sense l’URSS

Els poders occidentals van imposar una teràpia de xoc ultraliberal i la visualització de la derrota

El 27 de desembre de 1991, mitja hora abans que Mikhaïl Gorbatxov arribés al Kremlin per endur-se les seves pertinences -havia plegat com a president de l’URSS en aquestes dates fa 25 anys-, l’equip de Borís Ieltsin hi va entrar en estampida, en el sentit literal del mot. L’escena la va viure en directe l’assessor de Gorbatxov, el politòleg Aleksandr Tsipko, que narra com Ieltsin, després d’asseure’s al despatx presidencial, es queda encantat, amb la mirada perduda, com demanant-se: “I ara què s’ha de fer?”

Liudmila Alekséieva: “A Rússia hi ha un retrocés, es va cap a un règim autoritari”Tot i la potència de la imatge literària narrada per Tsipko, Borís Ieltsin sabia perfectament el que calia fer un cop s’havia tret l’URSS del mig. La teràpia de xoc capitalista s’havia dissenyat feia mesos. Grans pujades de preus encobertes en una liberalització aparentment equilibradora; preparació de les privatitzacions vertiginoses; simulacres d’accionariat popular que servirien per posar les accions de les grans companyies en mans dels poderosos, i, en definitiva, una gran operació de fonamentalisme de mercat mitjançant el qual la classe administradora dels temps soviètics en pocs mesos es convertiria en classe propietària. Tot això amb una claca mediàtica disposada a difondre nit i dia que allò no era el malvat capitalisme occidental sinó la “vida normal”.

L’últim a rendir-se al daltabaix seria el vice primer ministre econòmic del govern soviètic -l’ultim govern soviètic- Grigori Iavlinski, que pensava que des del seu reducte de poder podia influir Europa i els EUA i evitar la teràpia neoliberal. Però Iavlinski havia caigut del cantó perdedor. En les últimes setmanes de 1991 els seus anhels gairebé socialdemòcrates i keynesians ningú se’ls prenia seriosament. ¿Un Pla Marshall per a Rússia? ¿I qui estava disposat a transferir 35.000 milions de dòlars durant cinc anys pràcticament a fons perdut? Iavlinski només podia buscar suport en el líder laborista britànic, Neil Kinnock, i en el professor de Harvard Graham Alison que és qui havia redactat el pla de rescat.

La teràpia de xoc

Però en altres angles de Harvard també es pensava en el futur de Rússia i no precisament en clau de Pla Marshall. A l’Institut de Harvard per al Desenvolupament Internacional, el també professor Jeffrey Sachs contribuïa a dissenyar la teràpia de xoc que es desplegaria finalment amb el suport del Fons Monetari Internacional (FMI) i dels principals mandataris occidentals. Un desplegament que seria alhora la visualització de la derrota i la rendició incondicional de l’URSS. Mikhaïl Gorbatxov plegaria perquè s’havia quedat sense estat i, immediatament, Ieltsin i els seus arribarien tant en estampida com la teràpia de xoc, sense anestèsia.

Dos anys després, amb Moscou convertit en un immens top manta amb llargues cues per obtenir els productes més bàsics, vaig entrevistar l’ideòleg de la perestroika, Aleksandr Iàkovlev. La contracció del PIB sobrepassava el 65%, la inflació arribava al 2.500%, més de 40 milions de russos s’havien enfonsat, en pocs mesos, per sota el llindar de la pobresa, i al cap d’uns anys, un informe de l’ONU donaria a conèixer que un milió de persones van morir per efectes de la depressió econòmica.

Acabada l’entrevista, Iàkovlev em diu off the record, sortint al replà de l’escala: “Per què els occidentals ens són tan hostils? Hem fet el que esperaven i desitjaven. L’URSS no existeix, i els que hi hem contribuït podríem acabar a la presó per traïció, segons qui governi. Com és que estan humiliant tant aquest poble? ¿No veuen que tard o d’hora això tindrà conseqüències?” Paraules que albiraven l’arribada de Vladímir Putin a la presidència, tot i que Iàkovlev encara no sabia qui era.

L’ajuda dels EUA

Els poders occidentals no haurien deixat caure la Unió Soviètica tan estrepitosament si no haguessin comptat amb la complicitat de Borís Ieltsin i l’equip d’assessors portats per Jeffrey Sachs a Moscou des de Harvard per dissenyar la deconstrucció, l’enderroc de l’URSS. Sis anys després, l’Organisme de Comptabilitat General dels Estats Units va detectar una partida de 325 milions de dòlars que s’haurien utilitzat per pagar les nòmines dels juristes i economistes que van redactar desenes de decrets presidencials per desregular preus i muntar privatitzacions. ¿Una conspiració? No pas.

L’URSS duia incorporades de sempre les pulsions autodestructives, però sembla cert que l’últim i determinant espasme va venir de fora. Ni Washington, ni Londres, ni Paris, ni Bonn, ni l’FMI van voler perdre’s l’escenificació de la rendició incondicional de l’enemic. Fins i tots els episodis etílics de Ieltsin i les sotragades mafioses van formar part de la coreografia.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF