RUANDA

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF