Vides trencades a Srebrenica

Srebrenica“No volien separar-se” i no ho van fer mai més. Nijazija Dudic tenia 22 anys i feia poc temps que s’havia casat amb la Remzija, una jove dos anys més jove que ell. Vivien junts, i junts van decidir escapar-se a través de les muntanyes de Srebrenica quan el juliol de 1995 van arribar els militars serbobosnians per sembrar la mort i el terror entre els milers de musulmans que es refugiaven de la guerra en aquesta petita localitat de l’est de Bòsnia i Hercegovina.

Quan va saber que havien fugit junts, el pare de la Remzija va intentar atrapar-los a la muntanya per protegir-los en la llarga caminada fins Tuzla, situada a més de 100 quilòmetres de Srebrenica. “Pensava que mai trobaria els seus ossos”, confessa l’Armina, germana de la Remzija, sense deixar d’acariciar el fèretre de la seva germana, col·locat a pocs centímetres del del seu cunyat. Parla a poc a poc i amb veu calmada, amb l’expressió trencada pel dolor i pel plor en el retrobament amb la seva germana morta. “El nadó no l’han trobat”, afegeix.La Remzija estava embarassada de sis mesos i podria haver intentat quedar-se a Srebrenica per salvar-se amb les dones i la gent gran que van ser traslladats pels serbobosnians fins a Tuzla, però va decidir amb el seu marit que seguirien junts per intentar salvar-se ells dos i la criatura que esperaven.

“No volien separar-se”, insisteix la germana. Ningú de la família sap per què no apareixen les restes del nadó que no va arribar a néixer, ni on poden ser. Malgrat tot el dolor acumulat en els 23 anys que han passat des d’aquells fets, l’Armina diu que ara té per fi “una mica de pau” perquè ha recuperat el cadàver de la seva germana i del seu cunyat i ja té un lloc on resar per ells.Des de dimecres passat, el Nijazija i la Remzija jeuen enterrats en dues tombes contigües al Memorial de Potocari, un impressionant cementiri on estan sepultades més de 6.000 víctimes del genocidi, incloent-hi aquell pare que va marxar per intentar salvar la seva filla embarassada i el seu gendre.

Els soldats serbobosnians van arribar a Srebrenica l’11 de juliol del 1995 i, després de pactar amb els cascos blaus holandesos que es retiressin de la “zona segura” que precisament havien de protegir per mandat de l’ONU, van separar els homes que ells van considerar en edat de combatre de les dones, nens i gent gran per enviar-los amb autobusos fins a Tuzla.

En tot just onze dies les tropes sota comandament del general Ratko Mladic van matar més de 8.300 musulmans, majoritàriament homes però també dones, gent gran i nens. Muhammad Alic només tenia 17 anys quan va decidir emprendre amb el seu pare la marxa pels frondosos boscos i les muntanyes que envolten la petita localitat de Srebrenica. Volien arribar fins a Tuzla per salvar-se, però els militars serbobosnians els van atrapar molt abans que ho aconseguissin. Ho explica Hajra Alic, la mare d’en Muhammad, unes hores abans d’enterrar els “pocs ossos” del seu fill que han sigut trobats i identificats.

Fa anys que va enterrar el seu marit al Memorial de Potocari. Les autoritats bosnianes havien trobat els seus ossos al municipi de Suceska, a uns quinze quilòmetres de Srebrenica, però no es va acabar la seva identificació fins a l’any 2009. Llavors van enterrar les restes mortals a Potocari i posteriorment van reobrir la tomba per afegir-hi més ossos trobats posteriorment.

Negar el genocidi

Els militars serbobosnians no només van executar més de 8.000 persones el 1995 a Srebrenica sinó que també es van encarregar de tirar els seus cossos en fosses comunes que després van reobrir per treure’ls i llençar-los a altres fosses, un procés amb què pretenien destrossar els cadàvers per impedir-ne la identificació. Buscaven, en definitiva, que ningú pogués demostrar el genocidi que anys després va ser confirmat per les sentències del Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia (TPII), que va tancar les portes el desembre passat.

La Hajra es commou quan recorda la fugida del seu marit i del seu fill Muhammad. Explica que ella i les seves filles es van salvar i van marxar com a refugiades als Estats Units. “Ara em sento una mica millor. Ara és aquí. Ara sé on és i on he d’anar”, assenyala. La nit abans d’enterrar el seu fill Muhammad, 23 anys després de la seva mort, la Hajra diu que va veure’l en un somni. “Vaig somiar en ell i va desaparèixer”, conclou.

Des del juliol del 1995 la història de Srebrenica és la història d’una ciutat marcada per l’horror, per milers de vides trencades, pel dolor causat pel genocidi, per les famílies destrossades per la massacre. Però des de fa un any i mig és també la història d’una ciutat que espera identificar encara més d’un miler de víctimes mentre la governa un jove serbobosnià, Mladen Grujic, que es nega a reconèixer el genocidi. Segons ell, hi ha persones que són vives però que han sigut comptabilitzades com a mortes i enterrades a Potocari.

Aquesta setmana, 23 anys després, milers de persones han acomiadat a Potocari les últimes 35 víctimes de la massacre liderada pel general serbobosnià Ratko Mladic. Ell compleix cadena perpètua a l’Haia sense haver demanat perdó pel genocidi, quan encara queden fosses per trobar. L’última va ser trobada fa només uns mesos.