Publicitat
Publicitat

FIGURA ASCENDENT A L'ELISI

El pes del contundent ministre de l'Interior irrita sectors socialistes

Valls, l'influent home de confiança d'Hollande

El ministre més popular del govern Hollande és català. El titular francès d'Interior, Manuel Valls, s'ha convertit en la figura més influent dins del govern francès i afronta un 2013 situat a la primera línia política. ¿Futur primer ministre? Els rumors ho asseguren amb insistència. ¿President de recanvi? L'interessat mai no ha negat que la seva màxima ambició seria arribar a l'Elisi.

Fill del pintor realista Xavier Valls i d'una professora suïssa italiana, l'actual ministre va créixer en una família republicana i catòlica que s'acabaria exiliant a França. Valls va néixer a Barcelona fa 50 anys, va estudiar història i va aconseguir la nacionalitat francesa als 18 anys. Un dels seus oncles va compondre l'himne del Barça. Pare divorciat de quatre nens, viu amb la reconeguda violinista Anne Gravoin, fa poc acusada d'haver-lo forçat a expulsar els sensesostre que malvivien al seu barri, als voltants de la Bastilla. Partidari de la segona esquerra d'orientació social-liberal de Michel Rocard, que el fitxaria al seu gabinet als 28 anys, Valls va ser encarregat de comunicació del govern durant els anys Jospin, que es convertiria en el seu autèntic mentor polític. Després del retorn de la dreta al poder, Valls es va refugiar al seu feu d'Évry, ciutat multicultural als afores de París que governava des del 2001, des d'on va preparar les batalles del futur.

Extremadament crític amb Hollande durant els anys que va ocupar el lideratge del Partit Socialista, Valls s'hi va acabar alineant quan va perdre les primàries socialistes del 2011 amb un 5% dels vots. Però el seu pes ínfim dins del PS, on defensava postures centristes amb poc suport entre una militància esquerrana i amb nombrosos tics antisistema, s'ha acabat transformant en una posició de força sense igual dins de l'executiu, fins al punt de fer ombra al mateix primer ministre, Jean-Marc Ayrault, a qui podria substituir de cara a la segona part de la legislatura. Des del seu nomenament, al mes de maig, Valls s'ha convertit en la figura més popular del govern francès i en el tercer polític francès més valorat, després d'Alain Juppé i Nicolas Sarkozy -que protagonitza una espectacular remuntada als sondejos des de la seva retirada de la vida política-. Un 48% dels francesos donen suport a Valls, molt per sobre del 20% que confien en el desgastat Ayrault.

No és estrany que Hollande l'hagi convertit en el seu principal home de confiança dins del govern. Valls va ser un dels principals artífexs de la victòria electoral, quan va conduir la comunicació de campanya del candidat. Va deixar de banda la seva ambició i va posar-se al servei de l'actual president, fins al punt de convertir-se en una peça clau del dispositiu de campanya. El president va saber tornar-li el favor, i el va preferir a un dels seus acòlits més fidels, François Rebsamen -que feia anys que es preparava per ocupar el càrrec a l'àrea d'Interior.

"Ambició desmesurada"

Amb tot, Valls mai no ha format part del primer cercle hollandista. Avui intercanvia diversos missatges al dia amb el president, tant sobre seguretat estatal com sobre altres qüestions d'actualitat. "La relació amb el president va més enllà del seu camp de competència", confirmaven fa poc des del seu gabinet ministerial. La imatge d'un Hollande sota la influència de Valls, que irrita profundament molts tenors socialistes, s'ha instal·lat al paisatge polític. Valls va aconseguir col·locar dos dels seus col·laboradors més pròxims a l'equip del president: Aquilino Morelle, un altre fill de republicans exiliats, assessora Hollande i li escriu els discursos, mentre que Christian Gravel, cap de premsa de l'Elisi, va ser la seva mà dreta a l'alcaldia d'Évry. La relació no podria ser més íntima, malgrat que no podrien ser més diferents. Hollande és partidari del consens i la moderació. A Valls, que en el passat es va guanyar el sobrenom de Sarkozy d'esquerra , li agrada més l'acció directa i la contundència expositiva.

¿L'únic impediment per a una ambició que els seus detractors jutgen desmesurada? L'eventual èxit o fracàs de la seva acció ministerial. A l'octubre, l'increment dels robatoris i atacs violents fregava el 10% respecte al 2011, mentre que les infraccions econòmiques van pujar un 18%. El vocabulari incendiari del ministre, que ha declarat la guerra als traficants i a les xarxes mafioses, no s'ha traduït ara per ara en fets visibles. Però les seves postures alienes al dogma socialista -va donar suport a la pujada d'impostos de Sarkozy i a la mà dura contra la inseguretat, i és contrari al vot dels immigrants que va prometre Hollande- el situen com un líder aliè a la permanent batalla partidista en el fangar de la política francesa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF