La Comissió Europea creu que ha arribat l’hora de començar a negociar amb Albània i Macedònia la seva futura adhesió a la UE. La cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, deia aquesta setmana que els dos països han avançat força en les reformes exigides per Brussel·les i que, per tant, s’han guanyat el dret de fer el camí de Sèrbia i Montenegro, que ja negocien amb la UE. Els Balcans han tornat definitivament a l’agenda europea. Quan Jean-Claude Juncker va assumir la presidència de la Comissió va advertir que no hi hauria cap més ampliació de la UE durant el seu mandat. Ara que Juncker està a punt de plegar, d’aquí poc més d’un any; que la Unió està a punt de perdre una de les seves grans economies -el Regne Unit-, i que els Vint-i-set s’han adonat que la conseqüència política de girar l’esquena als Balcans és més inestabilitat per a la UE, Brussel·les ha decidit canviar d’estratègia. Durant els anys de la mal anomenada “fatiga de l’ampliació” (quan en realitat volien dir anys de recança pels seus propis problemes), la UE va oblidar que tenia un deute històric, geogràfic i polític. Però la geopolítica forma part dels Balcans, amb la Unió o sense, i el buit d’aquests anys l’han ocupat Rússia, la Xina i Turquia. Brussel·les ha sigut espectadora de noves inestabilitats, d’entramats polítics i mafiosos, i s’ha vist abocada gairebé a la irrellevància política.
El febrer passat, la UE va presentar la nova estratègia per accelerar la negociació d’adhesió amb els sis països dels Balcans que encara esperen: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Kosovo, Montenegro i Sèrbia. Brussel·les torna a mirar cap als Balcans just quan la població de molts d’aquests països s’ha desencantat de la promesa d’un futur que, 25 anys després de la guerra i del desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, encara sembla llunyà. L’últim Baròmetre dels Balcans que publica la Comissió retrata una societat preocupada sobretot per l’atur i per una percepció de la corrupció que s’ha convertit en el problema que més creix, i en què una de cada quatre persones ja no creu que el seu país arribarà a formar part de la Unió.
La UE torna a parlar d’ampliació però amb condicions. El límit que imposa són les disputes regionals. No hi haurà adhesió mentre hi hagi greuges pendents, advertia Junker. El nom oficial de Macedònia, les disputes frontereres entre Sèrbia, Croàcia i Bòsnia, entre Kosovo i Montenegro, o la normalització de relacions amb Kosovo són línies vermelles. Brussel·les ha sigut incapaç de resoldre el bloqueig entre Zagreb i Ljubljana per una disputa que concedeix a Eslovènia l’accés sense restriccions al mar Adriàtic, i tampoc ha pogut avançar en el conflicte xipriota. Així que els Vint-i-set no volen importar problemes afegits.
Juncker va assegurar, el febrer passat, que les primeres ampliacions podrien estar a punt cap al 2025. Sèrbia i Montenegro són, ara per ara, les més avançades. Bòsnia i Kosovo s’ho miren de molt lluny. Mentrestant, els Balcans recorren a la ironia per relativitzar el seu futur comunitari. Una de les bromes que s’hi expliquen diu que la diferència entre els pessimistes i els optimistes de l’ampliació de la UE és que els optimistes creuen que Turquia entrarà al club comunitari durant la presidència albanesa de la UE, mentre que els pessimistes creuen que Albània hi entrarà durant la presidència turca de la UE. O sigui, mai.
