26/09/2019

La UE i el lideratge climàtic

2 min

Quan es tracta del clima, el lideratge europeu acostuma a sortir reforçat. La cacofonia de la UE sempre arriba a parlar amb una sola veu en les negociacions climàtiques. Aquesta vegada, a Nova York, no ha aconseguit portar un pla concret, però hi era, representada al màxim nivell davant d’absències notables, de falta de lideratge per comprometre’s amb objectius de rebaixes d’emissions més ambicioses i sota la pressió social que li reclama més contundència.

Les protestes dels divendres als carrers de les grans ciutats europees no només han fet emergir nous lideratges; també han mobilitzat els més joves i han impulsat el canvi climàtic a les primeres posicions de les preocupacions europees, i aquesta conscienciació s’ha traduït en un augment d’escons per al grup dels Verds a les últimes eleccions a l’Eurocambra.

En la recerca permanent d’un lloc propi en el lideratge global, la UE sempre mira cap a les negociacions climàtiques; ja des d’aquella cimera de Copenhaguen del 2009, en què les grans expectatives dels Vint-i-vuit van topar amb la realitat d’una entesa bilateral entre la Xina i els Estats Units de Barack Obama en favor d’uns acords no vinculants. El poder normatiu de la UE té moltes limitacions, però es manté en peu en un món on la governança global va de reculada i on la Xina, els Estats Units, Europa i l’Índia acumulen, tots sols, més de la meitat de les emissions globals.

Les cimeres de l’ONU ja no són una confrontació Nord-Sud, sinó un xoc entre governs amb voluntat d’actuar i lideratges negacionistes. El que està en joc és quina visió del món s’imposa davant unes noves aliances -des de Washington fins a Brasília o Manila- disposades tant a qüestionar l’escalfament global com a pressionar les Nacions Unides perquè eliminin la paraula gènere dels seus documents. Estem davant d’un intent d’involució ideològica i la urgència d’una transformació de model socioeconòmic.

La futura presidenta de l’executiu europeu, Ursula von der Leyen, assegura que la seva serà una Comissió verda. Amb Berlín ja compromès, el gran esforç comunitari és ara estovar la resistència dels socis de l’est de la Unió. El govern d’Angela Merkel acaba d’aprovar una inversió de 54.000 milions d’euros i un programa que, a través d’incentius fiscals per a empreses que apostin per l’economia verda, preveu complir, el 2030, amb la reducció del 55% d’emissions de CO2, respecte al 1990, en la línia dels mínims acordats amb els socis de la UE. Per la seva banda, el vicepresident comunitari, Frans Timmermans -fins ara la bèstia negra d’Hongria i Polònia en la defensa dels valors fonamentals de la UE-, serà l’encarregat de pressionar els països de la Unió per aquesta reducció d’emissions i per la descarbonització d’unes economies encara molt reticents.

Però, mentre Alemanya avança cap al tancament de les seves centrals nuclears, Moscou prioritza la política energètica per mantenir la seva posició com a principal proveïdor de gas a Europa Occidental. Darrere el compromís mediambiental també hi ha canvis geopolítics. La Unió Europea sap que necessita la Xina i la seva conversió -a estones- al multilateralisme. Una relació que cada vegada més divideix internament els països comunitaris.

stats