La UE rep amb cautela la nova petició de May d’ajornar el Brexit

Londres/brussel·lesLa tossudesa i la gosadia de Theresa May no tenen límit. La premier britànica va demanar ahir una nova pròrroga del Brexit per a la mateixa data -el 30 de juny- que fa dues setmanes Brussel·les ja li va negar, quan va fixar el límit en el 22 de maig, just abans de les eleccions europees. A més, la Unió Europea (UE) va deixar clar que si volia anar més enllà, el Regne Unit s’hauria de presentar als comicis i hauria d’oferir un pla concret que permetés albirar una sortida del túnel que tenalla Westminster des del novembre passat.

La carta de May compleix el primer requisit, però no posa sobre la taula cap full de ruta. Per això el text va ser rebut a Brussel·les amb cautela i preocupació. ¿Jugarà net un Regne Unit decidit a marxar si es manté dins de la UE?

Aquest és l’interrogant que va vehicular la reunió que els ambaixadors de la UE van mantenir ahir amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, i també representants de la Comissió Europea, com la cap de gabinet del president Jean-Claude Juncker, Clara Martínez, o el negociador Michel Barnier.

En la carta, May demana el nou ajornament fins al 30 de juny i es compromet a anar a les eleccions europees i mantenir el principi de “cooperació lleial” amb els seus socis. La primera resposta va ser la de Tusk, que va proposar una pròrroga d’un any que sigui “flexible”, és a dir que permeti que dins d’aquesta forquilla d’un any el Regne Unit pugui marxar quan estigui llest. Una idea que ja s’ha batejat amb la paraulota de flextension i que tindria l’avantatge, a parer de Tusk, d’eliminar la incertesa actual i evitaria que cada poques setmanes o mesos el Consell hagués d’estudiar una nova demanda de Londres.

La proposta de Tusk obre un debat que els líders hauran de resoldre dimecres vinent, 10 d’abril, quan tindrà lloc la cimera extraordinària del Brexit. La trobada es produirà dos dies abans de la data oficial en què el Regne Unit marxa de la UE, si més no de moment, el 12 d’abril.

Fonts europees apuntaven ahir que s’han de prendre en consideració totes les opcions i que cal més claredat des de Londres. Però les mateixes fonts es mostren extremadament cauteloses perquè s’esperen més moviments des de Westminster abans del 10 d’abril. La decisió, insistien, serà política.

Decepció laborista

Una de les esperances de la UE per acabar amb el malson britànic que torpedina la UE des de fa tres anys era que les converses entre els dos principals partits del país tinguessin èxit. Però ahir, a mitja tarda, el negociador laborista, Keir Starmer, va manifestar sentir-se “decebut” per la manca de compromís del govern després de dos dies de reunió i un intercanvi de cartes: “Fins ara, el Govern no proposa cap canvi en l’acord. I en particular, no n’accepta cap en la redacció de la declaració política. El compromís requereix canvis”. La declaració política és el document al qual Barnier s’havia referit reiteradament com l’únic possible obert a la modificació. El govern nega aquesta versió. Però les converses continuaran, encara que l’enviament de la carta mentre s’està parlant amb Corbyn ha estat interpretat com un element de pressió a la direcció laborista, a la qual es podria acusar, en una futura batalla electoral, d’entorpir el Brexit. Sigui com sigui, sense la implicació laborista, a hores d’ara May no té números per fer aprovar el seu acord, i per tant, com va demostrar el text enviat a Brussel·les, no pot oferir una alternativa creïble.

Davant d’aquesta situació, França manté un discurs dur i va demostrar una certa irritació davant la nova petició inconcreta de May. El ministre de Finances, Bruno Le Maire, va etzibar que “si no s’és capaç d’entendre per quin motiu el Regne Unit està demanant una nova pròrroga, no s’hi pot donar una resposta positiva”. En la mateixa línia estan els Països Baixos. El primer ministre, Mark Rutte, es mostrava decebut: “El pla era que els britànics expliquessin què volen. La carta no respon a aquesta petició.”

Però un no de la UE podria provocar un Brexit “per accident”, deien ahir fonts europees. És a dir, la sortida sense acord el 12 d’abril, una opció que Brussel·les vol evitar com sigui i que Westminster també rebutja. El que es discuteix entre els Vint-i-set és quina és la millor estratègia d’aconseguir-ho sense entorpir el funcionament de la UE.

D’una banda, hi ha els partidaris d’una certa mà dura -a més de França també hi ha Espanya-, fent servir el temps per pressionar i no acceptar una altra pròrroga; de l’altra, hi ha els que encara confien que les converses amb el laborisme donin fruit més a curt que a llarg termini. Una perspectiva que les paraules de Starmer no permeten entreveure.

Fonts diplomàtiques indiquen que es continua estudiant com condicionar l’ajornament perquè la UE no quedi “segrestada” pel Brexit. La celebració d’eleccions i que el Regne Unit es comprometi políticament a no obstruir la política europea seria una possibilitat. Però també es tem una sortida abrupta i que el futur interlocutor sigui molt més complicat de manejar que May.

El problema és a Londres, doncs, on la carta de May no ha acontentat a ningú. I a més, les faccions rivals es multipliquen. Perquè els brexiters s’han dividit ja entre els que demanen una sortida immediata del bloc divendres que ve, com el diputat Mark Francois, o els que consideren que és millor aguantar un any al jou de la Unió abans que no pas acceptar “l’humiliant acord de May”, en paraules del també diputat Bernard Jenkin a la BBC. Un any en què es desfarien de la premier i la substituirien per un brexiter de pedra picada que -és el seu raonament- faria passar per l’adreçador els euròcrates de la UE.

Nigel Farage posa a punt el Brexit Party

Nigel Farage, l’exlíder del UKIP (Partit Independent del Regne Unit), encara parlamentari europeu i home clau en la batalla per deixar la UE que lliura al Regne Unit els últims anys, va confirmar ahir, a Sky News, que es presentarà a les eleccions europees si, finalment, el Regne Unit no ha deixat el bloc abans que se celebrin. “No em fa feliç però m’hi presentaré, ja que ara sembla que tindran lloc”, va dir.

Farage es va mostrar molt confiat que, en aquest cas, obtindria uns grans resultats. I si es confirmessin, el Cavall de Troia del populisme i l’euroescepticisme prendria més cos dins de l’Eurocambra d’Estrasburg. Farage va aconseguir el seu escó el 2014 quan era líder del UKIP, partit que va abandonar després del triomf del no en el referèndum del Brexit. Fa un parell de mesos va formar el nou Brexit Party, un partit fins ara virtual, que només havia registrat com a tal però sense cap mena d’activitat. El fet que per a les eleccions europees cada estat membre sigui una circumscripció única i que el sistema electoral sigui el proporcional li facilita la feina. El 2014 va ser el primer partit als comicis.