ANÀLISI

Trump amb Kim Jong-un: dels insults ferotges a una cortesia gairebé indecent

El contingut de l'acord signat a la cimera és irrellevant, i en realitat no inclou grans novetats

En un costat de la taula, amb 35 anys d'edat, el 'petit home coet' Kim Jong-un, dictador per herència d'un hermètic país ancorat en l'estalinisme i al qual ha aconseguit consagrar com a potència nuclear.
A l'altra banda, amb els seus acabats de fer 72 anys, el 'vell xaruc trastornat' Donald Trump, rei de l'espectacle televisiu, president impredictible, irracional i incoherent entestat a capgirar l'ordre mundial menyspreant segles de fina tradició diplomàtica, que reemplaça amb el seu instint d'agent immobiliari.

Els ferotges insults han deixat pas a una cortesia gairebé indecent tractant-se d'un dictador i d'un populista que només comparteixen el seu menyspreu pels drets humans. Era una trobada inconcebible des del sorgiment de Corea del Nord, el 1945, resultat de la Guerra Freda. I no obstant això, ha sigut un absolut èxit perquè cap d'ells s’ha aixecat de la taula.

La desnuclearització sempre ha sigut una entelèquia: un règim dictatorial no inverteix dècades i tones de recursos en un arsenal nuclear per rendir-se davant el seu pitjor enemic. El que estava en joc era l'ambició personal de tots dos: Trump buscava un èxit internacional que distragués l'opinió pública dels problemes de la seva administració i, si és possible, passar a la història. Kim perseguia ser rehabilitat i abandonar la seva condició d'empestat: ara és un "honor" reunir-se amb ell, fins al punt que s'acumulen les invitacions dels líders internacionals i fins i tot s'especula amb una visita a la Casa Blanca.

Un espectacle televisiu

La cimera ha sigut un espectacle a l'altura del televisiu Trump i d'acord amb els nous temps: un recarregat embolcall sense contingut. L'acord de mínims és una simple constatació que ja no s'odien. Hauria sigut un fracàs creure que la cimera derivaria –com prometia Washington– en un desmantellament complet, irreversible i verificable de l'arsenal nuclear nord-coreà, però sent realistes, el seu èxit rau en el fet que s'ha celebrat. Els enemics s'han posat cara, han comprovat que poden ser educats i intercanviar paraules sense insultar-se. I han descobert que els convé entendre's.

Kim no havia invertit tot el seu capital polític perquè la cimera fracassés en el primer minut: ha estudiat al detall el perfil de Trump – el seu amic Dennis Rodman li va portar a Pyongyang una còpia de 'The Art of the Deal', i se sap que també ha llegit amb atenció 'Fire and Fury'– i ha demostrat, malgrat no haver sortit mai de Pyongyang, que té més taules diplomàtiques que el nord-americà: ho demostra la seva desimboltura en els seus viatges a la Xina, Corea del Sud i Singapur. Trump, per la seva banda, vol tenir un motiu per passar a la història. Tots dos tenien raons per signar un acord –qualsevol acord, encara que sigui efímer– amb el qual guanya tothom: la guerra nuclear, que a finals de l'any passat amenaçava de destruir el món, s'allunya gràcies a una trobada de poques hores entre dos mortals.

La nova situació implica que cal acceptar Corea del Nord com a potència nuclear, almenys a mig termini. Per als experts, una veritable desnuclearització implicaria una dècada de treballs i exhaustiva diplomàcia que requeririen una voluntat i entrega que no sembla existir entre els signants, com tampoc no va existir als acords dels anys 90 o a les trobades a sis bandes dels anys 2000.

Diàleg amb Pyongyang: una història d'esperances i decepcions

La cimera revela Kim com un líder instintiu, amb una insospitada mà esquerra. De la mateixa manera que no titubeja a l'interior, sap projectar una façana humil a l'exterior –al sud-coreà Moon Jae-in, 30 anys més gran que ell, li cedia el pas a la cimera de Panmunjom, respectant la tradició asiàtica que venera la gent gran– que suscita respecte. Malgrat la seva joventut i inexperiència, Kim ha sabut aprofitar la infreqüent finestra d'oportunitat que presentava l'arribada del vel·leïtós Trump sense precipitar-se. Tenia un pla acuradament traçat que no ha abandonat tot i les amenaces i les sancions. Només després d’haver provat amb èxit el míssil intercontinental que posava els Estats Units al seu abast i d’haver dut a terme les sis detonacions nuclears que van confirmar Corea del Nord com a potència atòmica –el seu blindatge davant d'una eventual intervenció– va emprendre una política de diàleg internacional i va deixar d'invertir en armes per centrar-se en l'economia.

A l'hora de negociar la seva rehabilitació, tot sembla estar igualment mil·limetrat: les seves trobades amb dirigents estrangers –el primer, el seu mentor Xi Jinping; el segon, el seu col·lega del sud i entusiasta partidari de la pau, Moon Jae-in; i el penúltim, el ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, en representació de Vladímir Putin– van definint els seus interessos i les seves aliances. L'arribada de Kim Jong-un a Singapur, a bord d'un avió d'Air Xina, va deixar constància del paper que juga Pequín permetent i emparant el procés de pau. La seva desinhibida soltesa i extrema amabilitat –el somriure és per a ell una obligació com a líder oficial del país més feliç del món, segons la literatura nord-coreana– desfan la imatge demonitzada que durant anys s'ha construït a Occident de la dinastia Kim.

Durant 64 anys, onze presidents nord-americans han compartit la mateixa aproximació sobre el problema nord-coreà: exigir una desnuclearització unilateral amb amenaces, en lloc de concessions. Però el 2018, ni els Estats Units ni Corea del Nord són els mateixos que un any enrere. Només Trump i la seva sísmica aproximació a la diplomàcia internacional permetien una altra aproximació, com només l'arsenal nuclear nord-coreà posava Pyongyang en disposició d'exigir ser tractada de tu a tu pels Estats Units, el mateix país que els va bombardejar de manera despietada a la Guerra de Corea.

Els temps canvien, i les aliances, també. El líder del món lliure ha qualificat d'"honor" la trobada amb Kim Jong-un. Per al nord-coreà, l'èxit és absolut: amb tan sols 35 anys ha aconseguit el que ni el seu pare ni el seu avi –fundador de la dinastia i del país– van poder aconseguir: treure Corea del Nord de l'aïllament i confirmar-se al seu país com el dirigent que els va tornar a l'escena internacional. A més, amenaça amb convertir-se en una estrella mediàtica a tot el món: a Singapur, el seguien els flaixos i els mòbils com si fos un actor de Hollywood. Quins temps més estranys.

Trump diu que Kim ha promès destruir les bases de proves nuclears tot i que no s'ha posat per escrit

EDICIÓ PAPER 24/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF