Hi ha un art en escriure l’última frase dels articles. La peça ha de quedar ben embolicada, que no sembli un fuet lligat per un sol extrem. Però cal evitar el to sentenciós, o la mera redundància per buscar l’efecte singular. Llegeixo al Washington Post un simpàtic article amb una genial frase final. L’autor explica que la Casa Blanca està agafant-li el gust a no respondre a les sol·licituds que fan els periodistes. El famós “ No comment ” amb el qual els polítics de tendència caciquil despatxen les preguntes que no són del seu gust. El text és una tirallonga de les últimes ocasions durant les quals, i davant d’afers que realment mereixien comentari oficial, l’administració de Trump va optar per esquivar les preguntes. Després de vint paràgrafs amb casos i casos, l’autor afegia un breu paràgraf número vint-i-u: “La Casa Blanca no ha respost a la pregunta sobre la seva tendència a no respondre preguntes”. Irònic, però justificat des del punt de vista informatiu.
EL CIS VS. ‘EL MUNDO’
“Tezanos enfonsa el CIS en el ridícul amb el tercer canvi de metodologia”, escriu a full en la seva portada El Mundo. Cal entendre que el diari vol suggerir que les modificacions es fan amb intencionalitat política: si fos una millora diguem-ne honesta (un simple refinament de la fórmula) no hi hauria notícies. Llegir això, esclar, en un mitjà en què les enquestes pròpies dibuixen paisatges entranyables que després la insolent realitat s’encarrega de corregir amb displicència resulta ben entendridor. No és pas que el CIS em mereixi gaire respecte, però l’autoritat de la caverna en matèria de sondejos és nivell escopeta de fira. I veure’ls perdre l’oremus perquè Vox surt més baix del que voldrien no és un espectacle precisament edificant.
