‘Too big for Europe, too small for the world’

Vaig néixer a Aquisgrà, una petita i històrica ciutat a l’extrem oest d’Alemanya. Ara fa dos anys i mig que visc a Barcelona i trenta-sis que vaig deixar Alemanya per viure a Londres i, entremig, uns anys a Taipei. Durant aquest temps sempre he mantingut una visió d’esperança, en si molt alemanya, en el projecte europeu com una manera de crear un futur democràtic i positiu no només per a Europa sinó per al món. Ho admeto, és una visió optimista, per no dir romàntica, en la qual l’art i la cultura serveixen tant per trobar punts en comú com per mantenir i fomentar la diversitat que ens enriqueix.

Des del Regne Unit, o més ben dit des de Londres, que no ha sigut mai el mateix, vaig veure com aquest projecte prenia el seu curs, amb molts obstacles i dificultats, i no sempre gaire d’acord amb la visió anglosaxona. En la meva opinió, les ampliacions de territori anaven més de pressa que els avenços de cohesió, política i visió compartida de futur, però també hi havia uns desenvolupaments que realment milloraven les vides dels ciutadans que els mateixos ciutadans, moltes vegades, no van saber veure.

Des de Xangai, als 90, vaig veure com eren grans empreses alemanyes les que feien inversions a llarg termini, tot i saber que les primeres dues dècades serien només d’inversió, sense gaire retorn, perquè d’aquesta manera es guanyaven un cert respecte dels ciutadans i del règim. Ara les relacions amb la Xina han canviat molt i són inversions xineses les que rescaten negocis alemanys, com a tot arreu. Però encara hi ha aquest respecte per Alemanya, i jo ho vaig veure com un factor per entendre la meva pròpia relació amb el meu país d’origen.

El que veig a l’Alemanya actual és una consciència d’aquestes relacions internacionals i del seu impacte no només a escala nacional sinó també a escala europea. És una manera de veure i de construir el món, i últimament aquesta perspectiva de compartir o d’intentar veure el propi país en un context més gran, un ecosistema més ampli, íntegrament relacionat amb els altres membres de la Unió Europea, també es tradueix en una responsabilitat per al conjunt.

És la tretzena vegada que Alemanya lidera la presidència de la UE i la primera des del 2007. Quantes coses han canviat al món des de llavors. Angela Merkel ha passat de cancellera d’Alemanya a líder d’Europa, i això es nota en el lema que descriu la seva presidència de la UE: Junts per la recuperació d’Europa. Les ambicions declarades, el fons de recuperació amb subvencions i no només préstecs, un Green Deal europeu, el pressupost pluriennal de la UE, la defensa de les democràcies a Polònia i Hongria. Tot això assenyala la importància d’intentar garantir la cohesió d’Europa en aquesta crisi amb una solidaritat fiscal que hauria de correspondre a una solidaritat realment sentida pels ciutadans de la UE malgrat tota la seva diversitat. I que també s’haurà d’estendre a les relacions amb persones de fora que, per molts motius, busquen un futur millor a Europa. L’obertura de les fronteres que Alemanya va oferir als exiliats l’any 2015, i que va generar un conflicte entre Alemanya i altres països europeus i entre Merkel i polítics de la dreta alemanya, va ser un gest humanitari que ara, amb el tancament de fronteres per la pandèmia, sembla un altre moment de la història, tot i que la situació geopolítica exigirà que Europa treballi en solucions més enllà de la protecció dels interessos nacionals o del bloc. 

A Alemanya continua preocupant, des de sempre, l’espectre del nacionalisme, d’una ultradreta xenòfoba amb suport en molts sectors de la població. Si es pot disminuir serà gràcies a la importància, instal·lada des de la postguerra, d’un democràcia basada no només en una classe de polítics professionals, sinó en una educació universal i crítica, un debat públic i obert, en què la història, la ciència i la cultura es consideren factors decisius.

En aquests moments, el lideratge de la UE coincideix amb les negociacions sobre el Brexit. Aquí seran molt útils les connexions constructives que Alemanya manté amb el Regne Unit just quan qüestions emocionals amenacen amb trencar els diàlegs necessaris per evitar un Brexit sense acord. Serà un gran repte més entre tots els problemes que defineixen aquest període tan breu de només sis mesos. Amb la sortida del Regne Unit, Europa requerirà un lideratge més clar per part de França i Alemanya. Segons confirma el European Council on Foreign Relations, Alemanya és el centre de gravetat: un 97% responien a la seva última enquesta que Alemanya era el país de més influència a la UE; també el país considerat més col·laborador i el que més defensa i s’ocupa dels interessos comuns.

Tot i que hi ha un nou orgull, Alemanya ha d’utilitzar la seva reputació per aconseguir consens, ocupat per la justa distribució de poder i influències i no per l’exercici de poder. La realitat de la seva importància econòmica i el seu poder polític ha de ser equilibrada amb una lectura crítica de la història. I Alemanya sembla estar preparada per assumir aquest nou rol, amb consciència de la “responsabilitat històrica” (és a dir, conscient del llegat del nazisme) però també conscient que la UE reclama decisions importants per respondre a la crisi actual. Pel bé d’Europa, Alemanya haurà de posicionar-se i comprometre’s amb una visió estratègica i de lideratge. La pandèmia serveix de pretext per ajustar relacions de poder internes a la UE (França i Alemanya es quedaran com a líders) i globals, dels països de la UE amb el món. Grans reptes, però de moment la tasca més urgent és la d’evitar que la UE es col·lapsi i es trenqui del tot.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF