May sobreviu a la moció de confiança dels laboristes després de la derrota de l'acord del Brexit

La ‘premier’ supera la moció de censura i convida els líders dels partits a reunir-se per solucionar el Brexit

Sense sorpreses. Theresa May va sobreviure ahir al vespre al primer intent de l’oposició laborista de tombar el seu govern. Vint-i-quatre hores després de patir la més gran derrota soferta per cap primer ministre en la història del parlamentarisme de Westminster, May se’n va sortir amb 325 vots a favor i 307 en contra.

I ara què? Quatre escenaris possibles després del 'no' de Westminster

Significativament, i a diferència del que la premier va fer dimarts, immediatament després es va adreçar a la cambra i va convidar els líders dels partits a reunir-se amb ella per intentar trobar una sortida a l’atzucac actual. Amb anterioritat, però, Theresa May només havia intentat bastir ponts amb parlamentaris sèniors de la resta de partits, menystenint-ne els màxims responsables. El cap del laborisme, Jeremy Corbyn, i els de la resta de grups de l’oposició van recollir el guant però li van posar com a condició abans de començar a parlar que abandoni algunes de les línies vermelles que han conduït a la paràlisi actual. Corbyn, en concret, li va exigir que descarti la possibilitat que el Regne Unit surti de la Unió Europea (UE) sense acord, exigència també dels liberaldemòcrates i dels nacionalistes escocesos.

Brexit: May ha d'apropar-se als laboristes i esvair línies vermelles

Passades les onze de la nit, hora catalana, May va comparèixer a Downing Street per apaivagar la possible intranquil·litat que els britànics haguessin experimentat les últimes quaranta-vuit hores. I per refermar que trauria el país de la UE i dir que havia iniciat converses amb els líders dels diferents partits. Tot i així, va destacar: “Tristament, Corbyn ha decidit no participar-hi. La porta continua oberta”.

D’altra banda, la moció de censura només ha sigut una distracció per a politòlegs, plena de retòrica tribal: un gran espectacle culminat pels discursos de cloenda del número dos del laborisme, Tom Watson, i pel ministre de Mediambient, Michael Gove, molt més brillants que els oferts pels respectius caps de files.

“Un govern zombi”

Corbyn tot just va complir demanant la dimissió de May i del “seu govern zombi”, tot i que va exposar raons prou objectives per les quals la cambra havia de retirar el suport a la premier : “Aquest executiu no pot governar i no pot obtenir el suport del Parlament en l’assumpte més important a què fa front el nostre país. Qualsevol altre anterior primer ministre que s’hagués trobat en aquesta situació hauria dimitit i hauria convocat eleccions. És el deure d’aquesta Casa [dels Comuns] demostrar lideratge on el govern ha fallat i aprovar la moció de censura perquè la gent d’aquest país decideixi quin ha de ser el govern”, va dir.

Amb la pell de cocodril amb què May es recobreix quan assisteix com a diana al pim-pam-pum dels Comuns, durant el debat va actuar com si la desfeta del seu pla del Brexit no hagués sigut per una diferència de 230 vots sinó de 30. “Ahir [per dimarts] la moció que va ser derrotada era sobre l’acord de retirada de la UE, però avui [per ahir] la qüestió és una altra. ¿El pròxim pas haurien de ser unes eleccions generals? Seria el pitjor que podríem fer. Aprofundiria la divisió quan necessitem unitat, duria el caos quan necessitem certeses i ens retardaria quan hem d’avançar”.

La paradoxa de la votació d’ahir és la mateixa que la de dimarts. Històrica i significativa però tot segueix paralitzat. I el problema continua sent com aconseguirà May el consens necessari perquè el seu pla del Brexit sigui aprovat. Perquè l’oferiment de converses sembla més una maniobra de propaganda i de distracció que no res efectiu.

En principi, i abans de la intervenció final de May oferint diàleg als líders, ahir va quedar prou clar que no té intenció de moure’s de les línies vermelles que va marcar en el seu discurs a Lancaster House, del qual ahir es van complir exactament dos anys, i en què va interpretar quin Brexit necessitava i volia el Regne Unit: un Brexit sense integrar-se en cap unió duanera ni en el mercat únic. “El que vull és veure el que va votar el poble britànic. Va votar acabar amb la lliure circulació de persones, a favor d’una política comercial independent i acabar amb la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia”.

Però potser la reluctància de May a superar els seus principis en ares del consens ha sigut només temporal i tàctica, fins a haver superat la moció de censura, no fos cas que un petit lapsus en aquest sentit hagués fet canviar de parer els brexiters i decidissin acabar amb ella. No ho semblava -no ha estat així-, però la política britànica és impredictible.

En qualsevol cas, els pròxims dies, en les converses amb els altres líders, si finalment s’acaben celebrant, May haurà d’anar amb molt de compte. Perquè el sector brexiter li va etzibar un advertiment explícit. Hores abans de la votació que l’ha mantingut al poder, el diputat Steve Baker, un dels conspiradors darrere de la qüestió de confiança interna dels conservadors que May va superar al desembre, va assegurar a la BBC: “Si la premier trenca les promeses del nostre programa electoral per integrar-nos en una unió duanera, em temo que no sabria com qualificar l’enorme divisió que causaria en el si del partit”.

Un partit, però, dividit des de fa molt de temps. La prova són les declaracions del ministre de Justícia, David Gauke, també fetes a la llum de la històrica desfeta de May: “Em penso que [per superar la paràlisi actual] la resposta correcta seria abandonar la unió duanera, però, ja que som on som, hem d’estar oberts a les propostes que se’ns facin i fer-ne la valoració. Si ens hem de comprometre, ho hem de fer”.

La posició de Dublín

En aquestes condicions, doncs, ¿no hi ha cap sortida a l’entortolligat laberint del Brexit? De moment sembla difícil. Però els socis de Theresa May, els nord-irlandesos del DUP, ho tenen clar. Eliminar de l’acord de retirada la garantia sobre la frontera de l’illa podria ser la solució màgica. A Dublín, però, ahir es van afanyar a dir que no és viable. El primer ministre, Leo Varadkar, es va expressar sobre la qüestió en els termes següents: “La pilota està a Westminster. Aquest problema va començar a Westminster, hem trobat una solució i l’han refusat. Ara han de sortir amb alguna cosa que creguin que pot ser acceptada pel Parlament i també que la Unió i Irlanda puguin acceptar. L’única manera d’evitar una frontera dura entre és tenir una unió duanera i l’alineament regulatori [els mateixos estàndards per a les manufactures], i és el que hem negociat en l’acord”.

Dimarts, dia històric; dimecres, també. El pròxim, dilluns vinent, quan May haurà de presentar un pla B que s’assemblarà a l’A que ja ha sigut esclafat. Potser embolicat en un paper nou i amb un llaç, però, el mateix producte. Dies històrics que no resolen res.

71 diputats laboristes a favor d’un nou plebiscit

Setanta-un diputats laboristes van signar ahir una carta en demanda d’un segon referèndum. Els parlamentaris la van fer pública hores abans que s’iniciés als Comuns el debat de la moció de censura. Fins ara, la política de la direcció labour, aprovada per l’últim congrés del partit, era forçar les eleccions generals i, si no era possible, mantenir totes les opcions damunt la taula, inclòs el nou plebiscit. Però Corbyn és molt refractari a acceptar-ho. En les pròximes setmanes, però, si el Parlament continua sense trobar una sortida a l’atzucac Corbyn pot tornar a presentar la moció de confiança amb l’esperança que, davant un possible no acord, suficients parlamentaris tories contribueixin a tombar el govern i anar a les urnes.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF