Selay Ghaffar: “El govern de l’Afganistan fa un gran negoci dels drets de les dones”

PalmaSelay Ghaffar és un cas particular a un dels països on els drets de les dones estan més oprimits. Filla d’un intel·lectual d’esquerres, als tres anys ja va viure l’experiència de l’exili. Als 13 va iniciar el seu activisme social i polític. Amb prou feines superada la trentena, és una de les poques veus al país que s’atreveixen a denunciar els crims dels senyors de la guerra i la corrupció de l’elit governant. Aquesta setmana ha visitat Palma, on ha participat en diverses xerrades i actes.

Feis una gira per tot Europa. Quin és el propòsit d’aquest viatge?

Volem construir aliances amb diversos moviments progressistes d’arreu del món perquè som l’única força política que denuncia l’ocupació nord-americana i la corrupció dels nostres governants. Per a nosaltres, construir solidaritat és molt important.

Com és de difícil ser l’únic partit que denuncia aquesta situació al país?

Rebem amenaces cada dia i són dirigides pel poder. Els nostres cotxes són atacats. Jo mateixa no puc viure al mateix lloc, he d’anar canviant de casa. També canvii les rutines, no arrib mai a l’oficina a la mateixa hora. Fins i tot, m’he de canviar el burca de tant en tant per seguretat. La nostra vida no és fàcil, requereix sacrificis, però sense sacrifici no hi haurà mai un Afganistan independent. Per tant, ho acceptam confiant que algun dia ens sortirem amb la nostra.

Sou perseguits com a partit polític?

Sí, han atacat les nostres oficines i han empresonat companys nostres. De fet, intenten restringir al màxim les nostres activitats. Molt sovint prohibeixen les nostres manifestacions al·legant “motius de seguretat”. A més, quan les permeten, només ens cedeixen una part molt petita d’una plaça, mai l’espai sencer. També posen moltes dificultats amb els permisos a les organitzacions amigues que ens volen visitar.

I tota aquesta persecució és avalada pels Estats Units, imagín...

Així és. Va ser John Kerry [exsecretari d’Estat] qui va venir aquí i va nomenar l’actual govern, que s’autodenomina ‘d’Unitat Nacional’ però que nosaltres anomenam ‘govern del terror’. La situació ha empitjorat des de la imposició d’aquest govern. Fins i tot han permès el retorn al país, en nom de la ‘reconciliació nacional’, d’un dels pitjors criminals de guerra d’aquest país, Gulbuddin Hekmatyar, responsable de la mort de més de 25.000 civils als anys 90.

Quins interessos hi tenen els nord-americans, a l’Afganistan, per mantenir-hi presència militar?

Ells van ocupar-nos el 2001 en nom de la lluita contra el terrorisme, la democràcia i l’emancipació de les dones, però realment van convertir el país en un camp de batalla de diferents interessos, d’àmbit regional i mundial. Ara hi mantenen nou bases militars, amb la tecnologia més puntera, des de les quals poden atacar els seus enemics. Enguany, amb l’excusa de la ‘lluita contra el terrorisme’, van llençar la ‘mare de totes les bombes’. En realitat, només volien fer una prova, conèixer-ne l’abast real. Ningú no està xerrant de les conseqüències que va tenir la bomba en tants de nins o de dones embarassades. Sense oblidar tots els atacs amb drons contra ‘els terroristes’ que afecten la població civil amb total opacitat. Aquest setembre ha estat el més sagnant des de l’inici de la invasió, fa 16 anys.

Xerràveu d’interessos regionals i mundials. Quins altres actors hi estan implicats?

L’Afganistan s’ha convertit en un camp de batalla de diversos conflictes. L’Iran i l’Aràbia Saudita estan finançant grups xiïtes i sunnites wahhabites, respectivament. L’Índia i el Pakistan fa dècades que estan dirimint el seu conflicte fronterer al nostre país. La Xina i Rússia també hi mouen fitxa, a la vegada. Tots aquests interessos han convertit l’Afganistan en un país molt més insegur perquè tots aquests agents el que volen és atiar el foc de la guerra durant anys o dècades per poder assolir els seus objectius.

Sense invasió, s’esvaeixen tots els problemes?

El principal problema que tenim és que no hi ha justícia i els principals responsables són els qui s’asseuen al Parlament. Aquesta elit corrupta s’entesta a proclamar, a través dels mitjans, que tot va bé, malgrat que la realitat és que, per exemple, l’economia del país depèn cada vegada més de la producció d’opi. I això, és clar, no ajuda per avançar cap a la pau ni per millorar la situació de les dones.

Hi ha relació directa entre els productors d’opi, els senyors de la guerra i els parlamentaris?

No és que hi hagi relació, és que són el mateix. Han anat canviant de fesomia, ara es deixen barba, ara es lleven el turbant i es posen un vestit occidental, però bàsicament són el mateix. Són responsables de la mort de desenes de milers de civils, però sempre acaben tornant al poder, amb la connivència, ara, dels Estats Units. La seva mentalitat, però, és la mateixa que durant la guerra contra els talibans dels anys 90. És important, així mateix, parlar no només dels senyors de la guerra sinó també dels tecnòcrates, intel·lectuals formats als EUA i que passen el dia als mitjans justificant les bondats de la invasió nord-americana.

No s’ha resolt res. Per tant, imagín que res tampoc pel que fa a la situació de les dones...

Hi ha estadístiques que diuen que el 87,2% de les dones afganeses pateixen qualque tipus de violència, però jo crec que és superior. Pensa que hi ha moltes zones gairebé incomunicades o de molt difícil accés. Darrerament, hi ha hagut casos brutals com el d’una dona de 27 anys que van apallissar, lapidar i, fins i tot, envestir amb un vehicle per haver cremat suposadament un exemplar de l’Alcorà. És un dels crims més brutals que es recorden al país, però n’hi ha més i els responsables són els qui s’asseuen al Parlament, el govern més misogin de la història, un govern avalat pel país que ens ocupà en nom de la democràcia i els drets de les dones.

No s’ha invertit en res? Ni tan sols en educació?

Si recorrem, novament, a les estadístiques, aquestes ens diuen que el 86% de les dones a l’Afganistan són analfabetes, però jo estic convençuda que la realitat és pitjor. En aquest sentit, milions de dòlars han estat entregats, tots aquests anys, al Ministeri d’Educació, però van anar a la butxaca del ministre. I ningú no s’ha molestat mai a investigar-ho. I els Estats Units encara posen més doblers sobre la taula en nom de l’emancipació femenina. Ja fa temps que deim que els drets de les dones, els drets humans, la democràcia, el procés de pau... tot això s’està convertint en un gran negoci per als ocupants i la seva, diguem-ne, societat civil. Sí, n’estan fent un gran negoci.