OBSERVATORI DE L’EST
Misc 12/01/2018

Rússia encara els cent anys del 1918

i
Llibert Ferri
3 min
Dues línies de peu Peu de foto.

Durant el centenari del 1917, Vladímir Putin ha evitat aparèixer per la plaça Roja i també intervenir en la polèmica sobre si cal treure’n o no el cadàver embalsamat de Lenin. El president rus només ha exaltat els anys memorables: 1941-1945, els de la gran mobilització de Stalin per vèncer Hitler. L’acte més equidistant de Putin al llarg del 1917 ha sigut la inauguració del Mur del Dolor dedicat a la memòria de “totes” les víctimes de les repressions polítiques. El mot totes, no cal dir-ho, ha permès a Putin defugir la identitat dels botxins i no haver de parlar de recomptes: ni dels gulags, ni tampoc dels centenars de milers de russos abatuts per la teràpia ultraliberal de Ielstin; el balanç de víctimes de les privatitzacions delictives engegades el 1992 -fam, malalties, violència- s’acosta a alguns recomptes de les víctimes que s’atribueixen a la GPU i a l’NKVD, sigles de les quals Putin és hereu. Endinsat en aquest 2018, Vladímir Putin espera satisfet el 18 de març, en què aspira a una còmoda victòria en les eleccions presidencials. Una oportunitat per dirigir la seva mirada cap a un altre episodi dramàtic de l’Imperi Rus que aspira a reconstruir: l’assassinat de Nicolau II i la seva família a mans dels bolxevics, a Iekaterinburg, el 17 de juliol del 1918. Un altre centenari que -Putin ho sap- rescata veneracions i mites patriòtics. Al llarg d’aquest 2018 Putin evocarà el crim però no li faran cap gràcia els debats sobre el centenari de l’Assemblea Constituent, dissolta per Lenin el 19 de gener -menys de dos mesos després de ser elegida- perquè els comunistes amb prou feines tenien el 25% dels escons: segona i definitiva fase del cop leninista que abocaria Rússia a la guerra civil. Un conflicte que no va ser superat per cap procés constituent democràtic sinó amb la imposició, des de dalt i a contracor, de la NEP, un experiment d’economia mixta, de fer cohabitar l’estat amb els petits propietaris, que no va resistir la sacsejada col·lectivista de Stalin, consolidat en el poder arran del cop de palau del 1929.

De cop en cop

L’esclafament de la NEP i dels seus impulsors i beneficiaris pel terror estalinià ha sigut rememorat per la intel·liguèntsia russa, tant la dissident com la de dins del PCUS, com una pèrdua irreparable. Hi veuen un experiment que, si hagués reeixit, hauria pogut canviar la història soviètica. Nikita Khrusxov va voler recuperar-la a partir del 1956 -tímidament i sense esmentar-la pel nom- però els buròcrates ho van impedir el 1964 destituint-lo amb un altre cop al bell mig del Comitè Central. Un cop semblant al que va intentar derrocar Mikhaïl Gorbatxov l’agost del 1991: la resposta del búnquer del PCUS per haver gosat rescatar l’odiada NEP amb el nom de perestroika. La història a Rússia sembla que no vol deixar de repetir-se. I de la mateixa manera que el 1918 l’Assemblea Constituent va ser tancada per una unitat de metralladores, l’octubre del 1993 Borís Ieltsin va dissoldre a canonades el primer Parlament democràtic elegit a Rússia des del 1918. El règim ultraliberal de Ielstin seria escanyat a mans de Vladímir Putin i el seus kagebistes el 1993, després d’un període d’intrigues, atemptats contra civils i de l’esclat de la guerra a Txetxènia.

Enfilat en una onada de nacionalisme, Putin imposaria un procés d’acumulació capitalista dirigit des del Kremlin. Un cop d’estat dels anomenats postmoderns, base de la “modernització autoritària” -amb més autoritarisme que modernització- que serà revalidada aviat amb un plebiscit triomfal.

stats