TERRORISME

Ricard Garcia Vilanova: “Volia que els meus captors de l’Estat Islàmic sentissin algun remordiment”

El fotògraf es retroba a Síria amb els captors de l'Estat Islàmic que el van tenir segrestat durant vuit mesos

És una persona completament hermètica. El fotògraf Ricard Garcia Vilanova va estar segrestat a Síria durant vuit mesos i, des que va ser alliberat el 29 de març del 2014, no ha volgut dir ni una sola paraula sobre el seu captiveri. Ara, per fi, trenca el silenci. Ha tornat a Síria de la mà de la BBC per retrobar-se amb dos dels seus suposats captors: els terroristes de l’Estat Islàmic que formaven part del conegut grup dels Beatles -anomenat així pel seu accent britànic-, que va segrestar, torturar i matar desenes de periodistes. “Són uns llunàtics”, assegura Vilanova. Amb tot, ell ha continuat viatjant a Síria regularment per informar sobre la guerra.

Per què va acceptar la proposta de la BBC de trobar-se amb els anomenats ‘Beatles’?

Volia entrevistar-los des de feia temps, però, com a fotògraf freelance, em resultava difícil tenir accés a ells. La BBC m’ha obert la porta.

Per què els volia entrevistar?

D’una banda, perquè he fet la cobertura de l’ascens i la caiguda de l’Estat Islàmic (EI) a Síria, però també a Líbia i a l’Iraq durant els últims anys, i ara ja no tinc res més a aportar. Ara l’EI només domina petites localitats a Síria que estan sota el control de l’exèrcit d’Al-Assad, i jo no puc accedir a aquestes zones. [El reporter d’ El Mundo ] Javier Espinosa i jo vam ser dels primers periodistes que vam entrar al país el 2012, i des de llavors el règim ens va posar en una llista negra. D’altra banda, he tingut la sort o la desgràcia de tenir una vinculació directa amb l’EI, i entrevistant els Beatles podia desmuntar els mites que la gent té a Occident sobre aquest grup terrorista.

Quins són aquests mites?

La gent creu que és un grup amb una força gairebé sobrenatural i que els seus integrants estan disposats a morir i donar-ho tot per la causa. Però no és així. Hi ha molts perfils de jihadistes, i molts fugen i intenten salvar la vida a l’últim moment.

On va ser la trobada amb els ‘Beatles’?

No ho puc revelar. Només puc dir que són en una presó kurda i que gaudeixen d’un tracte preferencial.

Què vol dir?

Que tenen unes condicions de vida bones. Per exemple, tenen menjar, a diferència del que ells feien, que no donaven menjar als segrestats o no els permetien anar al lavabo. A més, cal no oblidar que en totes les guerres hi ha monedes de canvi. Tenint en compte les ingerències que hi ha hagut en el conflicte de Síria, en el qual han participat tots els països que tenen un cert poder, aquests presos són cartes que es poden jugar per aconseguir determinats objectius.

Què els va dir quan els va veure?

Em vaig asseure davant d’ells, els vaig dir que era un fotògraf i que els volia fer unes preguntes.

I ells què van contestar?

No van voler parlar. Aleshores em vaig limitar a fer-los una foto, que és la meva feina.

Quina pregunta els volia fer?

Un d’ells està casat i té una filla. Volia preguntar-li si tenia algun missatge per a la seva filla. Aquesta gent té un sentit mental desestructurat del que representa l’equilibri entre el bé i el mal. Per això, si aconseguia que aquesta persona empatitzés amb algú, encara que fos amb la seva filla per un segon, podia preguntar-li després: “¿I quin missatge té per a tots els fills de les famílies que l’EI ha assassinat?” Volia que aquest paio sentís algun tipus de remordiment i pogués entendre que totes les persones assassinades també tenien família.

Segons les imatges de la BBC, els dos integrants dels ‘Beatles’ semblen gent convencional a simple vista.

Això és el que deia de la mitificació. Quan els vaig veure, vaig recordar Gaddafi. ¿Per què Gaddafi era temut en el moment que va començar la revolució? ¿O per què Gaddafi va dir a la TV que mataria i perseguiria casa per casa les rates que feien la revolució? Simplement perquè tenia poder. En canvi, quan l’agafen els milicians, de sobte apareix desprotegit, indefens. Un cop va perdre el poder, era una persona normal i corrent. Segons la meva experiència als conflictes, les guerres fan que les persones es mostrin tal com són de veritat. No és que la guerra canviï les persones, sinó que tots els codis de conducta que hi ha en una societat estan condicionats per unes lleis i uns càstigs. La gent respecta la llei per no ser castigada. Quan no hi ha llei, tots els codis de conducta es trenquen.

Què desitja per als ‘Beatles’?

No crec en la pena de mort. Morir és molt fàcil i ràpid. Si es demostra que aquestes dues persones van ser integrants dels Beatles, espero que passin tota la vida a la presó. Això és més dur que qualsevol altra cosa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF