Revoltes a l’Amèrica Llatina al marge del color dels governs
El 75% de la població creu que es governa només per a les elits
BarcelonaAmb la força d’un huracà, el malestar sobrevola l’Amèrica Llatina en els últims mesos. A Haití, l’Equador, Bolívia o Nicaragua la població ha dit prou al govern de torn. També a Xile, el país amb un full de serveis econòmics més estable de la regió i catalogat d’exemple a seguir, ha esclatat per l’encariment d’uns pocs cèntims del preu del bitllet de metro, que ha servit per mostrar la ràbia i frustració soterrada de moltes capes de la societat. Des de les protestes contra la dictadura d’Augusto Pinochet no es veien a les ciutats xilenes manifestacions tan multitudinàries, i la mobilització continua, fins i tot, després que el president Sebastián Piñera retirés la controvertida mesura.
Són causes diferents les que han originat les revoltes a l’Amèrica Llatina, alerten les veus autoritzades a l’hora de fer l’anàlisi. Tan diverses com ho són les estructures polítiques dels països: els de democràcies liberals amb governs d’esquerra o neoliberals, els bolivarians o directament els dictatorials, com el de Daniel Ortega a Nicaragua, un referent de l’esquerra tradicional dels 80 transformat en un abusador. Tres quartes parts dels llatinoamericans consideren que es governa només per a una minoria i només el 5% opinen que existeix democràcia, segons l’últim informe Latinobarómetro.
“Hi ha un fracàs del model polític perquè els partits estan desconnectats dels processos”, apunta des del Brasil Matias Bianchi, director del think tank Asuntos del Sur, que il·lustra la seva afirmació amb la manera com els presidents de Xile i l’Equador s’han vist “sorpresos” per la reacció dels seus ciutadans, que qüestionen les seves mesures. “No hi ha capil·laritat entre les classes dirigents i la societat”, remata aquest analista argentí, que també subratlla la coincidència de la reacció de les autoritats: “Repressió i no seure en una taula per dialogar i generar consens”.
Repressió i mobilització
Lluny de crear por, la brutal reacció policial -que ha ocasionat desenes de morts- o els tocs de queda dictats per evitar gent als carrers han enfortit els moviments socials i encara hi ha sortit més gent. És una clara demostració del malestar existent per les desigualtats cada cop més grans a la regió o la falta de translació a les butxaques dels ciutadans de la bona marxa de les economies gràcies a l’increment del preu dels recursos naturals. A Xile és evident que la protesta social qüestiona un model econòmic liberal, que “mercantilitza la vida” amb privatitzacions i amb la reducció al mínim de la gestió pública, sosté el periodista i historiador argentí Pablo Stefanoni, director de la revista política Nueva Sociedad. Hi ha un “esgotament del neoliberalisme”, diu. A l’Amèrica Llatina, assenyala aquest analista, la frustració per la desigualtat social es tradueix en saquejos de botigues.
Bianchi també apunta que no hi ha a la vista cap lideratge nou sorgit de les revoltes capaç de capitalitzar la força dels moviments socials o de sacsejar l’esquerra convencional. La protesta és encara als carrers i no a les paperetes de vot. No obstant això, el periodista Stefanoni augura el naixement d’un “nou progressisme més pragmàtic”, diferent del que va emergir a partir de principis de segle sota la influència de la Veneçuela d’Hugo Chávez.
En certa manera l’origen d’aquesta tendència s’explica perquè els partits convencionals “han passat a ser vehicles electorals i no fan pedagogia ciutadana”, afirma Bianchi, que apunta com a causa el fet que les campanyes electorals cada cop siguin més cares i la maquinària política hagi de buscar finançament extern. “Els partits s’allunyen del carrer, de les preocupacions de la gent”, insisteix l’analista d’Asuntos del Sur. Li ha passat fins i tot a MAS, la formació del bolivià Evo Morales, nascuda del cooperativisme i amb una potent base indígena, però que s’ha aïllat fins a ser un calc dels partits de govern.
Per contra, el nou president argentí, el peronista Alberto Fernández, és, per a Bianchi, un fenomen curiós perquè, al no ser un “candidat amb vot”, va confiar la seva victòria a trobades amb sindicats, empresaris i associacions, i amb això “ha articulat una proposta alternativa” que els electors han comprat.
