La derrota d’Alexis Tsipras ha tancat un cicle. El líder de Syriza continua políticament viu però el traspàs del poder grec al conservador Kiriakos Mitsotakis marca el final d’un moment, d’uns anys i un context que van crear un espai electoral per a unes forces d’esquerres que desafiaven el mantra de “no hi ha alternativa” que va governar la resposta de la Unió Europea a la crisi econòmica i financera. Eren els anys de la gran col·lisió. Quan l’aleshores ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, li deia al seu homòleg grec Iannis Varufakis que “no es pot permetre que les eleccions canviïn un programa econòmic d’un estat membre”. O quan Jean-Claude Juncker advertia que “no hi pot haver una elecció democràtica contra els tractats europeus”.
Quatre anys després, Tsipras s’ha convertit en un líder pragmàtic. Massa pragmàtic per als més desencantats amb un hiperlideratge tan decidit a controlar el poder com a encaixar en el programa i les expectatives que els líders de l’euro van imposar a Grècia. Què en queda, d’aquella alternativa d’esquerres?
Les eleccions europees del mes de maig van aconseguir sacsejar uns equilibris de poder hegemònics a Brussel·les durant els últims quinze anys. Els Liberals, ara sota les ordres d’Emmanuel Macron, i els Verds, exercint de socialdemocràcia, van sumar les pujades de vots més importants. L’extrema dreta continua en línia ascendent -encara que amb menys contundència del que esperaven-. Però l’esquerra radical, en canvi, ha perdut escons.
Una dècada després de l’inici de la crisi de l’euro i en un context de desigualtats greus, uns nivells d’atur encara massa alts al sud de la Unió, amb la mobilització feminista i en contra del canvi climàtic cada cop més present, i en plena davallada dels partits tradicionals, l’Esquerra Unitària Europea no ha sabut sumar suports electorals.
“La causa antiausteritat no ha aconseguit galvanitzar part d’aquesta mobilització transnacional”, assegura el professor de relacions internacionals de la Universitat de Portsmouth Vladimir Bortun a la plataforma d’anàlisi Social Europe.
A l’Esquerra Unitària Europea hi conviuen forces i programes diferents, des d’“euroescèptics durs” -com els vells partits comunistes partidaris d’abandonar una UE que consideren un projecte imperialista- fins a projectes amb vocació transeuropea com DiEM25 i el Pla B per a Europa, que demanen -encara que de maneres diferents- la reforma estructural dels tractats de la UE.
La gran paradoxa és que l’extrema dreta europea ha aconseguit, aquests últims anys, internacionalitzar la seva agenda molt més enllà que l’esquerra internacionalista.
Marine Le Pen, Matteo Salvini, Geert Wilders i altres líders de la dreta radical i xenòfoba van fer un gran acte conjunt de campanya electoral a la plaça del Duomo de Milà dies abans del 26 de maig. Una exhibició d’unitat entre forces que beuen de greuges diferents però que han aconseguit imposar una retòrica i una agenda cada cop més compartida a la Unió. Unes forces que han anat erosionant els fonaments de la UE i que ja s’han instal·lat al cor de les institucions comunitàries.
