Putin llisca cap a l’estancament
L’octubre del 2010 Mikhaïl Khodorkovski assegurava des de la presó que una gran recessió econòmica s’esdevindria a Rússia al voltant del 2015. De la profecia se’n faria ressò el diari Novaia Gazeta en una entrevista en què el visionari exmagnat exposava les causes del daltabaix: la burocratització, la corrupció i que l’exportació de les primeres matèries representés el 60% de l’economia russa. Curiosament, el petroli de preus disparats durant els primers mandats de Putin que va fer arribar les divises que el règim necessitava per crear un bon aparador de prosperitat és el mateix petroli que està amargant la vida al Kremlin. El 50% de desvalorització del ruble i la pujada amb nocturnitat del tipus d’interès del 10,5% al 17% albiren una inflació desbocada, la desaparició de productes bàsics i potser la reaparició del mercat negre. La gran recessió russa no es pot entendre sense la gran fallida financera del 1998, filla directa de la gran depressió del 1992 provocada per la teràpia de xoc capitalista, la via imposada per la burocràcia administrativa per fer la metamorfosi de la classe propietària.
És inevitable per als russos associar el moment d’ara als pitjors temps. L’ànima de la crisi continua sent la mateixa de totes les altres crisis més enllà del marc històric i polític. És un etern retorn amb el mot estancament com a amenaça. L’estancament evoca la paràlisi que atraparia l’URSS en els seus 15 últims anys, i, tot i que el mot té ressonàncies de paràlisi, l’estancament dels 70 va ser una pulsió vertiginosa que va corcar, rovellar i esquerdar tot un sistema fins a fer-lo caure a trossos. Els remeis desplegats per la perestroika van arribar tard i malament, com havia avisat l’historiador Natan Eidelman: les tranformacions promogudes a Rússia des del poder acaben debilitant-se i pervertint-se en el trajecte final. Així va acabar el règim reformista de Gorbatxov i molt probablement així agonitzarà l’anomenada modernització autoritària de Putin. Perquè així com la perestroika -captivadora entre els ultres del PCUS i els neoliberals de Ieltsin- va ser impotent per aplicar el Pla dels 500 Dies dissenyat per Iavlinski, tampoc els liberals de l’expresident Dmitri Medvédev -ara primer ministre comparsa- van tenir prou marge per fer realitat la modernització. ¿Modern un país on encara, a hores d’ara, cal importar el 90% de la roba i del calçat i el 70% dels medicaments?
Amb el barril de Brent vacil·lant entre els 55 i el 60 dòlars no hi ha qui pugui aturar el PIB, que cau entre un 3,5% i un 4%. Mentrestant, un 80% dels russos estan segurs que la situació empitjorarà, alhora que un també 80% continuen donant suport a Putin pel seu rol patriòtic a Ucraïna. Fins quan? Pocs gosaran recordar al president aquells dies de fortalesa política i econòmica, quan proclamava que calia un creixement anual del 8% perquè l’economia russa arribés als nivells de benestar de l’economia espanyola. Va ser gairebé premonitori que Putin cités Espanya -aleshores comandada per José María Aznar i Rodrigo Rato- com a referent de creixement. Ara els dos països són a l’agenda de maldecaps de la UE: un intervingut per la porta del darrere i l’altre pressionat amb sancions que Khodorkovski -ara des de l’exili- ha titllat d’inútils perquè atien la ràbia de la gent i reforcen Putin. Khodorkovski recomana sancions més “intel·ligents”, que potser és demanar molt a una UE captiva de la seva pròpia mediocritat i, sobretot, del gas de Putin.
