OBSERVATORI DE L’EST

Polònia, toros i etnicisme

La resolució del TC espanyol que restableix les corrides de toros a Catalunya ha tingut ressò a l’hemicicle del Parlament Europeu, on veus qualificades de tots els grups han expressat rebuig a la sentència i suport a la llei catalana. La nota discordant més destacada ve, a través del Partit Popular Europeu, de Polònia. L’eurodiputat Bogdan Wenta ha deixat clar que “les corrides són part de la cultura espanyola”. I a més hi troba, també, una dimensió econòmica “pel fet que -diu Wenta- els toros dinamitzen la ramaderia i l’agricultura”. Podria sembla que Bogdan Wenta ha aterrat en la qüestió dels toros faltant-li informació, però tot fa pensar que no és així. L’europarlamentari conservador i figura internacional de l’handbol polonès -va participar en els campionats del món el 1986 i el 1990- va viure a Catalunya entre 1995 i 1998 jugant al Barça. Tres anys donen per conèixer i informar-se, i de ben segur que Wenta va copsar els trets diferencials que conviuen i cohabiten a la societat catalana: una altra cosa és que li agradin. I no cal escarrassar-se gaire per intuir i deduir que es va identificar més en l’espanyolitat que no pas en la catalanitat ni en els punts de mestissatge cultural. I això que força polonesos insisteixen en el fet singular que la seva patrona, la Mare de Déu de Czestochowa, és tan negra com la Mare de Déu de Montserrat, la patrona dels catalans. Aquesta analogia mística és potent però no prou forta per fer forat en els voravius del nacionalisme polonès a l’hora d’identificar-se amb els contorns etnicistes del nacionalisme espanyol.

Deu anys abans que Bogdan Wenta celebrés, en seu parlamentària europea, la reimposició dels toros a Catalunya, un altre eurodiputat polonès, Janusz Onyszkiewicz, va fer costat al PP espanyol per impedir que la llengua catalana fos reconeguda per l’hemicicle d’Estrasburg. L’abril del 2006, gràcies al vot decisiu d’Onyszkiewicz, aleshores membre de la mesa de l’Eurocambra, l’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras va aconseguir barrar el pas al català, a l’euskera i al gallec. Janusz Onyszkiewicz no només no ha festejat mai amb l’extrema dreta, sinó que el considero un demòcrata de pedra picada. El vaig conèixer el 1987, encara en la clandestinitat, fent de portaveu del sindicat Solidaritat. Arribaria a ser ministre de Defensa i eurodiputat. ¿Com és que Onyszkiewicz es va prestar a les maniobres catalanòfobes del PP? Si mirem la seva biografia, veiem que va néixer el 1937 a Lwów, dos anys abans que l’URSS ocupés la ciutat i la regió i l’annexionés a Ucraïna per sempre més amb el nom de Lviv. En un país com Polònia, repartit quatre vegades, no només s’han mogut fronteres. Cal haver parlat amb les víctimes d’una deportació de matriu etnicista per entendre que el que més es mou és la terra sota els peus i l’ànima dins del cos. I aquestes sacsejades de l’ànima, amb tant de sentiment i emoció acumulats, busquen complicitats i n’acaben trobant. Segur que Janusz Onyszkiwcz veu analogies entre Polònia impedint que la tornin a esquarterar, i Espanya volent mantenir la integritat. I, en aquest context, el català o l’euskera són viscuts com una amenaça semblant a la del rus o l’ucraïnès. Possiblement per això molts polonesos s’esforcen a ignorar que l’himne de la resistència dels anys 80 Mury [Murs], escrit per Jacek Kaczmarski, està basat en la cançó L’estaca. Val més no saber-ho, o bé creure’s que un tal Lluís Llach era un molt bon espanyol.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF