Dimitris, un jove peixater, dissabte a la seva botigueta del centre de Mitilene

La gent de Lesbos diu prou

Estan farts que l’illa s’hagi convertit en un dic de contenció de refugiats

Dimitris, un jove peixater, dissabte a la seva botigueta del centre de Mitilene
Text: CRISTINA MAS Fotos: XAVIER BERTRAL

"Després de l’incendi de Mória, grups de refugiats es van amagar al cementiri! No respecten res, ni tan sols un lloc sagrat. Mai s’integraran, perquè tenen una altra cultura i una altra religió. Deixen brossa, fan focs. ¿I nosaltres hem de ser tolerants perquè som occidentals?”, etziba Androniki Velissari, que regenta des de fa 30 anys una botiga de bijuteria a Mitilene, la capital de Lesbos. “A la ciutat som 35.000 habitants i hi ha hagut moments que hem arribat a tenir 35.000 refugiats. Senzillament no és sostenible, hi ha un gran caos. Ens sentim ignorats, a ningú li preocupa que els nostres negocis s’estiguin enfonsant”, lamenta. Molts refugiats viuen en pisos a la ciutat i nens d’arreu del món juguen al carrer. També és fàcil veure joves subsaharians en una plaça exhibint les seves habilitats amb la pilota.

A Lesbos sempre hi han arribat barques de refugiats: en el punt més curt, només 9 quilòmetres separen l’illa grega de la costa de Turquia. De fet, molts dels habitants de Lesbos són fills i nets de refugiats que van arribar a l’illa en la dècada de 1920 fugint de la persecució de les minories gregues a Turquia, una memòria que no s’ha perdut. Al port de Mitilene, l’estàtua d’una dona amb tres criatures –una agafada al coll, les altres entre les faldilles– recorda aquell èxode de la Primera Guerra Mundial.

Des de la invasió de l’Iraq del 2003, el degoteig de refugiats que arribaven a l’illa era diari, però l’any 2015 va ser un punt d’inflexió. L’èxode d’homes, dones i criatures que fugien de l’esclafament de la revolució contra Baixar al-Assad a Síria i de l’agreujament de la guerra a l’Afganistan va convertir Lesbos –que té la meitat de la superfície de Mallorca– en la principal porta d’entrada a Europa: uns 800.000 refugiats van arribar el 2015 a l’illa.

Aleshores Lesbos era un punt de pas. Els refugiats es canviaven la roba mullada, recuperaven forces després del trauma viscut al mar, menjaven, bevien i, arrossegant de la mà les seves criatures, s’embarcaven en un ferri que els portaria a Atenes, on podrien continuar el seu viatge fins als països més rics d’Europa. Al cap i a la fi, Grècia encara vivia immersa en la crisi de l’euro i els seus propis joves també marxaven del país buscant una oportunitat. Molta gent de l’illa es va abocar a la solidaritat. “Em fa molta pena veure com arriben: mullats, espantats, amb les criatures plorant. No hi podem parlar, però ens abracem i ens fem petons”, deia Emilia Kamvisi, una àvia de la localitat de Skala Sykamineas, fa quatre anys quan l’ARA va visitar-la a casa seva.

Una fotografia d’ella amb les seves amigues asseguda en un banc donant un biberó a un nadó que acabava d’arribar en una pastera va fer la volta al món i la va convertir en candidata al Nobel de la pau com a símbol de la solidaritat de la gent de Lesbos amb els refugiats.

Però Grècia i la Unió Europea han deixat que la situació a Lesbos es podrís els últims anys. L’acord del 2016 entre la UE i Turquia va convertir les illes gregues en una zona de “contenció” on els refugiats quedaven atrapats a l’espera que es resolguessin les seves peticions d’asil i sota l’amenaça de ser retornats a Turquia. Quan l’acord va entrar en vigor, a l’antiga presó de Mória hi havia 3.000 persones. El febrer passat n'eren més de 20.000.

“Per força hi havia d’haver problemes, baralles, robatoris”, explica una activista d’una casa okupa que prefereix mantenir l’anonimat. Els anarquistes distribueixen aliments i ofereixen suport social i psicològic “a tothom que ho necessiti, vingui d’on vingui”. El març passat, després que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, declarés “obertes” les seves fronteres per fer xantatge a la UE, un grup de veïns de l’illa van envoltar una pastera que havia arribat al port de Thermis i van escridassar les dones i criatures que hi viatjaven: “La frontera està tancada, torneu-vos-en a Turquia” . El cotxe d’una ONG va ser apedregat.

L’acord amb Turquia no només ha destrossat la vida dels refugiats que han quedat atrapats a les illes gregues: també ha afectat les comunitats locals d’aquestes illes. I l’última disputa entre Atenes i Ankara sobre el control de les reserves de gas del Mediterrani oriental, que ja s’ha traduït en diverses escaramusses entre patrulleres en alta mar, encara ha afegit més pressió a la gent de Lesbos, que de tant en tant es desperten amb l’estrèpit de caces F-16 turcs sobrevolant l’illa a poca altitud. Terreny adobat per a l’ultranacionalisme.

Ni tothom a Lesbos actuava fa uns anys com les àvies de Skala Sykamineas ni ara tothom es dedica a apedregar refugiats i cooperants, però l’afartament és palpable. Lesbos no és immune al gir a la dreta que ha fet Grècia després del fracàs de Syriza, que va arribar al govern prometent acabar amb l’austeritat de la troica i va acabar aplicant els seus plans i perdent les eleccions del juliol de l’any passant davant Nova Democràcia, el partit conservador de tota la vida. Un gir conservador que s’alinea amb els vents que bufen a Europa. “Sempre hi ha hagut feixistes a l’illa, però abans s’amagaven. Ara cada cop són més visibles i violents al carrer i tenen el suport obert de les autoritats locals”, denuncia l’activista.

Al nou camp de Lesbos els refugiats només es poden rentar al mar

Thanassis, un paleta de 53 anys, diu que n’està fart. “Aquí hi ha massa refugiats i estan convertint l’illa en un abocador. El que hauria de fer la UE és millorar les coses als seus països i així no haurien de venir. Sort que no vaig tenir fills per portar-los a aquest món de merda”. Encara que molts acusen els refugiats d’haver donat una mala imatge a l’illa, la realitat és que Lesbos no ha viscut mai del turisme: la seva economia s’ha vist estimulada en els anys més durs dels plans d’austeritat a Grècia pel consum que fan i han fet a l’illa milers de refugiats i cooperants (i periodistes) d’arreu del món.

Però ara, amb el coronavirus, això s’ha acabat, i el més fàcil és culpar de tots els mals els que venen de lluny. La pandèmia ha sigut un altre pretext per a la por i la deshumanització: encara que els primers casos de covid-19 a l’illa es van diagnosticar entre autòctons, el govern va confinar els camps de refugiats i els va posar en el punt de mira. Sense esponjar-los ni garantir les mesures higièniques, el covid-19 s’ha escampat també entre els nouvinguts. Un motiu més per tenir-los por. El Dimitris, un jove peixater que té una parada al centre de Mitilene, creu que tot plegat és una conspiració. “Tot això del virus és per tenir-nos controlats: ara la gent gran no gosa venir a comprar aquí i així el govern grec i la UE aconsegueixen escanyar el petit comerç i afavorir les grans superfícies”.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF