Orfes de França
La Unió Europea no es pot permetre una França tan dèbil. François Hollande ha fracassat a l'hora de convèncer els francesos que tenia una alternativa a la grandiloqüència de Nicolas Sarkozy i ha quedat completament relegat de la foto fixa europea. No hi ha ni un sol francès en cap càrrec europeu destacat. A la Comissió hi ha un portuguès; al Consell, un belga; al Parlament Europeu, un alemany; al Banc Central Europeu, un italià. I una britànica és la cap de la diplomàcia europea. La moneda única està governada per l'Europa de la triple A: amb un holandès presidint l'eurogrup, un finlandès com a comissari de Finances i un alemany encarregat del Fons de Rescat permanent. L'any que ve toca renovar els caps de totes les grans institucions de Brussel·les i a les travesses no hi ha ni un sol francès destacat.
La capacitat d'influència de París està tocada. Europa ha quedat òrfena del lideratge intel·lectual que històricament ha aportat França. Des de l'ideòleg d'aquesta unió d'estats, Jean Monnet, fins a l'idolatrat expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors. Avui no hi ha referents francesos. L'entesa franco-alemanya és inexistent. Com a mínim l'expresident Sarkozy s'esforçava a mantenir les aparences d'un duet amb Merkel, cada cop més desequilibrat en favor de Berlín.
De 'Merkozy' al no-res
Recordo que quan François Hollande va guanyar les eleccions un analista d'un think tank europeu va escriure que amb la fi del duet Merkozy començava una veritable Unió més democràtica. No ha passat ni un any i la UE és menys democràtica que mai (sobretot perquè cap d'aquests càrrecs que governen l'eurozona i la sortida d'una crisi tan profunda ha estat escollit directament pels ciutadans).
No hi ha alternativa política ni intel·lectual a una única concepció d'Europa, la d'Alemanya. François Hollande ha sortit escaldat de cada cimera europea. La seva defensa del creixement no s'ha concretat en res. L'acord per retallar el pressupost comunitari per als pròxims set anys el van tancar Angela Merkel i David Cameron, obviant la negativa francesa. Hollande va haver de fer sol la guerra a Mali perquè la UE no s'hi va voler implicar.
Un problema europeu
França no té aliats. No els té perquè no vol. A Hollande ja li ha anat bé que Merkel assumís el cost de castigar un sud díscol i malgastador, mentre intentava salvar els bancs (la majoria francesos i alemanys) que més s'havien endeutat en aquests països. Però París -amb una economia en crisi i una llista de reformes pendents- tampoc ha volgut jugar la carta de liderar un front comú dels països mediterranis, per evitar que els mercats posessin França al mateix sac.
"La inseguretat francesa ha acabat portant a un excés de confiança d'Alemanya i al ràpid deteriorament de la relació franco-alemanya", escrivia aquesta setmana Hugo Brady del Centre for European Reform. El trencament d'aquest equilibri ha arrossegat tot el projecte europeu. Berlín s'imposa. Deixa el control de la moneda única en mans de fidels i tensa l'eurozona fins a gairebé esquinçar-la. I no hi ha una sola veu políticament prou forta per qüestionar-ho. Els problemes d'Hollande s'han convertit en problemes europeus.
