COLONIALISME

Nova Caledònia vota si s'independitza de França

París ha pactat dos nous referèndums en els pròxims quatre anys

El president Emmanuel Macron contemplant un ball tradicional neocaledoni, en la seva visita a l’illa, el passat mes de maig / BLONDET ELIOT / REUTERS

Han hagut de passar tres dècades per convocar el referèndum d’independència a Nova Caledònia, un arxipèlag del Pacífic sud que França es va annexionar el 1853. A 16.700 quilòmetres de la metròpoli, forma part de les últimes colònies que conserva París. Una col·lectivitat, segons la Constitució francesa, que ha guanyat poder autònom, traduït amb un Parlament i un govern autònoms després d’enterrar la lluita armada que els anys 80 va enfrontar grups independentistes i unionistes i va causar la mort de 25 persones. La voluntat política d’esborrar el colonialisme, amb tot, es remunta al principi del segle passat.

Aquest diumenge finalment s'han obert les urnes amb la pregunta: “¿Voleu que Nova Caledònia aconsegueixi la sobirania plena i esdevingui independent?”. La pregunta i sobretot el cens de qui pot participar en la consulta democràtica, pactada i vinculant, han sigut els dos grans obstacles en les negociacions de les autoritats estatals i locals.

Les autoritats locals han informat que hi ha participat el  73,68% del cens, 14 punts més que en les últimes eleccions regionals. Els col·legis ja han tancat –hi ha una diferència de 10 hores respecte a Catalunya– i s'esperen els primers resultats a primera hora de la tarda.

A França la consulta ha aixecat poca passió i molta indiferència entre la ciutadania, mentre que el govern d'Emmanuel Macron s'ha mantingut al marge: en una visita a l’illa al maig, el president va fer un discurs en què va subratllat les discriminacions i els danys causats pel colonialisme francès, a més de valorar la cultura originària, la canaca.

En canvi, Manuel Valls, flamant candidat a l’alcaldia de Barcelona i expresident de la missió parlamentària a Nova Caledònia, va ser criticat perquè en un viatge va indicar els “vincles” de l’illa amb França.

Però, de fet, el comportament de l’executiu ha sigut, en certa manera, la d’un “fals neutral”, subratlla David Forniès, coordinador de 'Nationalia', diari digital del CIEMEN. Des del 1998 el govern ha anat transferint competències fins a limitar la presència de la metròpoli en “les forces de seguretat i l’escola”, l’encarregada de transmetre el francès com a llengua oficial i els valors republicans, apunta Ernesto Pascual, doctor de ciències polítiques i relacions internacionals de la UOC.

El triomf del 'no' i l'endemà

Forniès atribueix la passivitat governamental al fet que París i fins i tot els sectors independentistes tenen coll avall el triomf del 'no', que oscil·laria entre el 69% i 75%, segons les enquestes. Encara que les urnes tombin l’opció de la independència, el procés no s’acaba amb aquesta consulta perquè se'n preveuen  dues més en cas que es repeteixi el 'no', el 2020 i el 2022. “La clau serà com es plantejarà la negociació a partir del 2022 per aplicar una tercera via per obtenir més autogovern”, considera el membre del CIEMEN.

¿Què ha passat perquè la jacobina França accepti donar carta de llibertat a un territori ric en reserves de níquel –l’or verd essencial per a diverses indústries– i la casa de milers de francesos? Bàsicament París obeeix les instruccions de l’ONU de descolonització aplicant el dret d’autodeterminació en un territori colonial. Amb l’arribada dels colons –molts dels quals, reclusos i delinqüents–, la realitat demogràfica de Nova Caledònia va canviar i amb aquesta les relacions de poder social i econòmic, seguint el patró colonial de submissió, discriminació i explotació de recursos i comunitats locals.

Canacs discriminats

Els europeus, doncs, dominen la cúpula econòmica i social, tenen les terres i les empreses i ocupen els millors llocs de feina i, per tant, tenen un nivell de vida més alt que els pobles autòctons, com els canacs, els que han mantingut el sentiment identitari. Les desigualtats són evidents i, segons el coordinador de 'Nationalia', generen una alta conflictivitat social i laboral. Amb tot, Pascual admet que hi ha hagut un esforç dels governs de París per desplegar polítiques de “reequilibri”, amb infraestructures i millores a les regions on viuen els no blancs, a banda que s’ha reafirmat “l’autoritat canaca” i s’ha permès que els canacs que ho vulguin s’acullin a les lleis civils tradicionals i no al Codi Civil francès, assenyala Forniès.

Les enquestes indiquen que entre els canacs no hi ha unanimitat en favor de la causa sobirana. Hi pesa massa, assenyala el professor de la UOC, “el pragmatisme” de mantenir el nivell econòmic, disposar d’un passaport francès que obre la porta a la Unió Europea, així com el temor que si se'n va França “la Xina acabarà ocupant la seva posició”. Per al neocolonialisme econòmic xinès, la regió del Pacífic és un caramel perquè amb bons aliats pot passar la mà per la cara a rivals com el Japó i Austràlia. El 2017, Pequín ja va qualificar aquestes illes de “destinació turística aprovada”, com a pas previ a la seva irrupció. Les enquestes apunten a la desfeta del 'sí' a la independència: fins i tot, el 80% dels independentistes tenen una bona imatge de França i mai ha guanyat un partit independentista a l'arxipèlag. A l’Assemblea local els unionistes –lleialistes– són el grup majoritari i els que han defensat l’'statu quo' amb més autogovern, mentre que l'organització canaca FLNKS representa la sigla visible del trencament amb la metròpoli.

El referèndum es va pactar als Acords de Matignon del 1988, però es va reforçar amb els de Nouméa del 1998, tot i que no va ser fins l’any passat quan es va tancar el cens, perquè hi havia divisions sobre qui tenia dret de votar-hi. Per evitar, com al Sàhara, la picaresca d’empadronaments sobrevinguts s’ha limitat als 174.154 ciutadans majors d’edat que han justificat la residència permanent abans del 31 de desembre del 1994. El primer ministre francès, Édouard Philippe, ha anunciat per demà dilluns una visita a l’arxipèlag. Amb tota seguretat el viatge estarà marcat per la satisfacció de la previsible victòria unionista.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF