L'enterramorts del cementiri de Nador mostra les tombes dels migrants sense identificar

IMMIGRACIÓ

Morts a les portes d’Espanya i enterrats sense nom al Marroc

El cementiri de Nador rep cada dia migrants que han perdut la vida al mar o a la tanca de Melilla

L'enterramorts del cementiri de Nador mostra les tombes dels migrants sense identificar / Francesc Melcion

El cementiri nou de Nador, al nord del Marroc, s’està omplint de tombes sense nom. Són centenars de subsaharians que han mort ofegats al Mediterrani, intentant saltar la tanca de Melilla o als boscos dels voltants de la ciutat on s’amaguen de les batudes diàries de les forces auxiliars, el cos policial de xoc marroquí.

“Cada dia enterrem africans [que és com els marroquins anomenen els subsaharians]. Els pobres es moren aquí sense que ningú ho sàpiga. Només van a guanyar-se la vida a Europa, i aquí se’ls acaba el viatge”, lamenta l’Ahmed, l’enterramorts. “Cada dia en porten quatre o cinc de l’hospital. De vegades 20 o 30 de cop. La majoria són homes joves, però també hi he enterrat dones i criatures”, explica en castellà mentre prepara les tombes per als que han d’arribar a la tarda. L’enterramorts, vestit amb una granota bruta i vella sota una armilla fluorescent, diu que treballa per Déu i les víctimes, no pel sou de misèria que li paga el municipi.

Seguint el ritu musulmà, la sepultura es fa en un forat a terra, sense taüt, i el cos es cobreix sota un petit monticle envoltat de pedres. Els morts a la guerra de les fronteres europees no tenen nom ni nacionalitat. Només un número, el sexe i la data de la sepultura inscrits en una base de ciment. “Número 62. Home. 18 de febrer del 2018”. Les més recents són de finals d’agost. Les tombes dels sense nom es distingeixen de lluny perquè no tenen làpida de marbre blanc com els marroquins. El cementiri és molt humil i les tombes estan arrenglerades, sense gaire cura, sobre una terra erma que només veu néixer males herbes.

Ningú ve a acomiadar les víctimes anònimes. L’única oració és la que mormola l’enterramorts davant els agents de policia que custodien els cossos. Per a ell tots els morts són iguals, els tracta amb el mateix respecte i es pren molt seriosament la seva feina: “Almenys que tinguin un enterrament digne”. Ens crida l’atenció quan, sense voler, trepitgem una de les tombes, que gairebé no es distingeix del terra. El vigilant del cementiri interromp la conversa i ens convida a marxar. Massa preguntes.

Buscant la germana

Sita Moussampai és un congolès que regenta un restaurant africà a Brussel·les. Ha anat fins a Nador buscant la seva germana, Aline Mayamba Sita, una infermera de 46 anys de qui va perdre la pista a mitjans d’agost. “Havia marxat fa un any del Congo per trobar feina. Era a Rabat i de tant en tant xerràvem per Facebook. Fa un mes que em va deixar de respondre. Vaig preguntar als seus amics i em van dir que havia pujat a una pastera el 14 d’agost i que no n’havien tingut cap més notícia”, explica.

L’home es va posar en contacte amb l’Associació Marroquina dels Drets Humans (AMDH) i des que va arribar a Nador l’han acompanyat en un macabre periple. Primer van anar a la morgue de l’Hospital Hassani: hi tenien quatre dones, tres homes i una criatura, però els cossos estaven tan deteriorats que eren irreconeixibles. “A la gendarmeria em van ensenyar fotografies però tampoc no vaig poder reconèixer-la. És una experiència terrible: aquestes imatges són horroroses”, reconeix. L’empresari, que fa més de 35 anys que va emigrar a Europa, no perd l’esperança de trobar viva la germana, però diu que si és morta vol saber-ho. Per a ell i els seus nebots, que continuen al Congo: “Ella es va esperar a emigrar fins que els nois van ser grans: ara tots ja són majors d’edat, i per a ells és molt dur no saber si la seva mare és viva”.

A través de la seva pàgina de Facebook l’entitat rep preguntes de famílies d’arreu del món angoixades per la incertesa de no tenir notícies d’alguns dels seus membres. Al Marroc no hi ha cap procediment d’identificació dels cossos ni es prenen mostres d’ADN. Els morts a les portes d’Europa s’estan un temps a l’hospital i si ningú els reclama els enterren.

Els cossos que torna el mar

El mar s’empassa molts morts, però també retorna cadàvers com un macabre recordatori. La setmana passada els cossos d’un home i d’una dona subsaharians van aparèixer enredats a les xarxes d’uns pescadors al mar d’Alborán. El 13 de setembre les onades van arrossegar fins a la platja de Beni Ensar dos cadàvers més. Tres dies abans les onades havien portat fins a la platja les restes de dues dones, tres homes i una criatura. A causa de la forta pressió policial sobre els migrants subsaharians, amb batudes diàries a les cases i els boscos i deportacions a les ciutats del sud, ningú ha gosat anar a l’hospital a identificar els cadàvers.

També n’hi ha que moren en les deportacions, com el Moumoune, un noi de 16 anys nascut a Costa d’Ivori que va morir a causa de les ferides que es va fer quan el van detenir al mercat de Tetuan. Un company seu, que no va poder ser identificat, també va morir a l’hospital arran de la batuda. D’altres han perdut la vida intentant saltar dels autobusos amb què són deportats. La pressió policial també fa més perilloses les travessies amb pastera. “La persecució i les detencions els empenyen a precipitar les sortides i llançar-se cap a rutes més perilloses”, apunta el secretari general de l’AMDH a Nador, Aziz Kattouf. “Les polítiques migratòries europea i marroquina han posat els migrants entre l’espasa de la repressió de la policia marroquina i la paret de la mort al mar”.

La deportació exprés al Marroc de 116 migrants que havien saltat la tanca de Ceuta i el blindatge de la de Melilla desplacen la gent de les rutes terrestres a les pasteres, cosa que també contribueix a l’augment de morts. El 2015 van arribar a Espanya gairebé 11.000 migrants a través de les tanques i 5.000 ho van fer per mar. Aquest any, des del gener fins al 16 de setembre, hi han arribat 35.000 migrants amb pastera i 6.300 a través de les tanques. “Ara és més difícil saltar la tanca perquè hi ha una forta vigilància marroquina a l’altre costat: el govern espanyol se’n vanta, però el que no diu és que han empès la gent a les pasteres”, explica l’activista melillenc José Palazón.

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF