CRÒNICA

Mèxic, el nord del sud per a la caravana de migrants

La marxa arriba a la capital mexicana coincidint amb un tall del subministrament d’aigua a la ciutat

“Arribaran quan aquí estarem sense una gota d’aigua”, comenta un ciutadà de la capital de Mèxic, veient per televisió la informació de l’avanç per terres mexicanes de la caravana de migrants procedents d’Hondures que volen arribar als Estats Units. Diuen per televisió que la caravana, que ha de travessar per força el país de dalt a baix, ha decidit passar pel Districte Federal. L’home que ho comenta, al bar, amb la cervesa a la mà, obté com a resposta uns assentiments amb el cap. Sí, està ben vist, coincidiran a Ciutat de Mèxic dues coses molt grosses, molt significatives: l’arribada a la ciutat d’una caravana de 7.000 persones que volen entrar tant sí com no als Estats Units i el megatall d’aigua que està deixant durant uns quants dies sense subministrament una ciutat de 21 milions d’habitants. Als que es miren la informació de la televisió des del bar sembla que aquesta doble coincidència els faci pensar, més que parlar.

Les imatges de les diverses columnes de migrants que ja han creuat la frontera mexicana, forçant-ne les portes o passant pels rius, les ha vist tot el món i són bíbliques: evoquen el llibre de l’ Èxode. Dones, nens i sobretot homes joves que caminen per la carretera quilòmetres i quilòmetres, aturant-se allà on els deixen, sempre cap al nord, esperant uns transports que facin més curta la ruta.

Les imatges prèvies al tall d’aigua a la Ciutat de Mèxic són més locals, no es veuen a fora, però sí passejant per la ciutat: no es reguen els parcs i els jardins, a les cases han comprat grans cubells per emmagatzemar aigua abans que la tallin, si hi ha sort quatre dies, potser uns quants més. S’ho prenen amb calma, “perquè els mexicans no som previsors, no fem res abans que passin les coses, només reaccionem quan han passat”. Però hi ha inquietud. Molta gent se n’anirà aquells dies de la ciutat. El tall d’aigua és per revisar una instal·lació, però remet a un problema crònic, paradoxal en una ciutat bastida sobre una laguna. Set milions de persones no tindran ni una gota d’aigua corrent.

Solidaritat i recel

Què passa quan poses les dues coses l’una al costat de l’altra? Que surten tots els fantasmes. Els bons i els dolents. En el comentari de l’home del bar -arribaran quan no hi haurà aigua- hi ha compassió, però també recel. La compassió: no els podrem acollir com cal, fugen de la pobresa i es trobaran aquí unes condicions pèssimes. El recel: a veure si encara es beuran ells la poca aigua que tenim, a veure si la seva arribada multiplicarà els nostres problemes.

El recel sembla estadísticament injustificat: n’arriben 7.000, com a molt, a una ciutat de molts milions d’habitants. Però deu ser prou gran perquè hagi de sortir la municipalitat dient que l’arribada de la columna no agreujarà els problemes d’abastiment d’aigua. En el discurs públic, solidaritat i orgull. En algun comentari privat, por i recel. I sovint les dues coses juntes, contradictòries.

No és només l’home del bar. Tot és ambivalent, en la reacció mexicana davant la caravana. L’Església els ajuda, les autoritats munten albergs, molta gent s’hi solidaritza de forma pràctica, però hi ha també qui tanca la porta, hi ha hagut incidents amb els que arriben i declaracions ambigües. El governador de Veracruz, del conservador PAN, a punt de ser substituït després de la victòria del candidat de l’esquerra, va aprofitar l’últim instant de glòria en el càrrec per oferir transport fins a Ciutat de Mèxic a la caravana que havia arribat al seu estat, però de seguida va dir que no era el moment perquè hi ha el tall d’aigua. I que potser seria millor que s’esperessin una mica més cap al sud, no pas a Veracuz...

També el president del país, Peña Nieto, del PRI, pràcticament desaparegut des que va perdre les eleccions, va aprofitar el seus últims dies abans de cedir la presidència a López Obrador per oferir als migrants grans avantatges si es quedaven a Mèxic, en els moments que encara eren als estats del sud, els més pobres del país.

-Tot això és teatre -em comenten en privat a Ciutat de Mèxic-. ¿Com vols que es quedin a Chiapas o a Oaxaca? Per això ja estaven bé a Hondures o a Guatemala!

-I llavors el paper de Mèxic?

-Tothom ho sap, digui el que digui: ells no volen quedar-se a Mèxic, sinó anar als Estats Units. No els vam aturar a la frontera. Nosaltres som només un lloc de pas. Per tant, que passin de pressa.

-¿I si als Estats Units no els deixen entrar?

-Llavors es quedaran aquí. No tornaran als seus països. I el problema serà nostre.

Els Estats Units no els deixaran passar. Tothom n’està convençut. Hi ha qui ho entén i hi ha qui ho critica. Són més els que ho critiquen. També d’una manera ambivalent. “Mèxic és un país divers, en això cap problema. Però també hi ha una altra diversitat: en aquesta ciutat hi viu la gent més rica del món i la més pobre del món, a poques cuadras de distància. On aniran a parar, els que arriben? Als estrats més baixos. ¿I qui se n’aprofitarà? La delinqüència. Seran carn de les organitzacions criminals. No és que els que vinguin siguin delinqüents, és que els en farem aquí!”

Una caravana de migrants. Una ciutat sense aigua. I fa tan sols uns dies, la setmana del Día de Muertos, el gran carnaval de la mort, que congrega dos milions de persones en una gran desfilada a la ciutat, l’expressió més genuïna potser de la laberíntica identitat mexicana: pocs països en el món es pregunten tantes vegades què són com Mèxic. L’arribada dels migrants fa reviure velles discussions. Algunes, compartides amb tots els qui són -som- fronteres entre mons. D’altres, específiques de la complexa identitat mexicana.

De vegades una part de Mèxic pensa que la ratlla important és la frontera sud, que ells ja són part de l’Amèrica del Nord, de l’espai del NAFTA al costat dels Estats Units i el Canadà. Llavors les caravanes ja haurien arribat al seu destí, arribant a Mèxic. Ja haurien passat la ratlla. Però els migrants, i també Trump -que vol alçar un mur a la frontera, o ara enviar-hi milers de soldats-, diuen als mexicans que la ratlla veritablement significativa és la del nord. Mèxic ha volgut ser el sud del nord, però una caravana de migrants disposada a arribar a una ciutat sense aigua els diu que ara per ara són el nord del sud. I això no s’ha acabat.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF