BIELORÚSSIA

Lukaixenko, el president que no parla la llengua del seu país

L’ús del bielorús en la vida quotidiana és mínim des que el president va convertir el rus en llengua oficial

Bielorússia té una llengua pròpia que és oficial a tot el país. El bielorús és un idioma eslau, de la mateixa família que el rus o l’ucraïnès i, tot i que s’escriu amb l’alfabet ciríl·lic, té lletres pròpies. El problema és que l’ús de la llengua en la vida quotidiana és mínim. El currículum a les escoles acostuma a ser en rus, amb un parell d’hores de bielorús a la setmana; les sèries i els llibres són també en rus, i la resposta més repetida a la pregunta “Vostè parla bielorús?” és “No, però l’entenc”.

El mateix president del país, Aleksandr Lukaixenko, no parla gaire bé la llengua nacional i, quan ho fa, parla trasianka, que és l’equivalent al que a Catalunya anomenem catanyol. És difícil d’estimar quin percentatge de bielorussos parlen la llengua pròpia, perquè alguns la saben parlar però no l’utilitzen habitualment i altres fan servir el trasianka i no el bielorús pur, però la Unesco ja classifica el bielorús com a idioma en situació vulnerable. Sigui com sigui, ara el bielorús s’ha convertit en un símbol dels que protesten contra el frau electoral i demanen que Lukaixenko marxi del poder després de 26 anys.

L’omnipresència del rus en la vida pública bielorussa era inevitable durant l’Imperi Rus i més tard durant l’època soviètica, però en l’actualitat bona part de la culpa la tenen la cooficialitat i la política lingüística vigent al país des dels anys noranta. Després de la independència, tant Ucraïna com Bielorússia van fer els seus idiomes els únics oficials i van adoptar noves banderes i símbols nacionals, però l’arribada de Lukaixenko al poder va canviar el joc.

Un referèndum polèmic

Lukaixenko no només va fer declaracions menystenint la llengua, sinó que el 1995 va impulsar un controvertit referèndum per modificar la Constitució que va servir perquè Bielorússia tornés a una simbologia soviètica en l’escut i la bandera i s’igualessin legalment el rus i el bielorús. Més del 80% dels bielorussos van votar a favor de la proposta de Lukaixenko, que també incloïa donar-li la potestat de dissoldre el Parlament. La majoria de la població és monolingüe i el resultat del referèndum pot ser creïble, però va estar envoltat de polèmica. L’historial de manipulació electoral de Lukaixenko fa que les sospites siguin de pes.

L’ús del bielorús no està mal vist al país i la seva promoció té suport social, tot i que els grups de població que més el parlen són la gent gran del món rural i els joves amb estudis superiors. Per això mateix és més utilitzat per l’oposició, generalment universitaris, intel·lectuals i activistes culturals que prenen com a propis els símbols nacionals de Bielorússia previs a Lukaixenko. Entitats locals organitzen cursos de llengua gratuïts, hi ha iniciatives per escriure articles en diaris íntegrament en bielorús i l’ús de la llengua avança.

Des de fa uns anys, a més, els activistes compten amb un aliat inesperat, el mateix Lukaixenko. En un moviment destinat a marcar una certa distància amb Rússia i el seu homòleg Vladímir Putin, el 2014 va adreçar-se a la nació en bielorús per primer cop en vint anys en el dia de la independència. Aquest gest va ser poc després que comencés el conflicte a l’est d’Ucraïna i que Rússia annexionés la península de Crimea. Per tant, brandar la llengua com a element diferenciador li serveix a Lukaixenko per posar distància entre Minsk i Moscou. L’autarca bielorús dona suport a l’idioma, però és més aviat un suport folklòric. Per exemple, els noms dels carrers es tradueixen i les estacions de tren estan senyalitzades només en bielorús, però moltes famílies tenen problemes per educar els fills en la llengua nacional. A la baixa demanda s’hi sumen problemes logístics: potser hi tenen dret, però l’única escola on es pot estudiar en bielorús acostuma a estar a quilòmetres de distància.

Presa de consciència

Ara que l’oposició s’ha eixamplat en totes les capes de la societat arran de les polèmiques eleccions del passat 9 d’agost i que fins i tot Lukaixenko convida tímidament a l’ús del bielorús, la llengua no és en cap cas un cavall de batalla polític.

El futur de la llengua bielorussa no el dictarà la resolució de l’actual crisi. Un nou govern amb polítiques més valentes de discriminació positiva podria ajudar a la seva supervivència, però la clau de volta la tenen els ciutadans corrents, que han de decidir, al marge de la política, si volen que la llengua del seu país sigui viva i un mitjà per comunicar-se i crear cultura o part del folklore. Sorgeixen constantment noves iniciatives i la presa de consciència nacional que suposen les protestes actuals pot ajudar a impulsar la renaixença d’una llengua tocada però no enfonsada.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF