MÓN ÀRAB

Llums i ombres dels vuit anys de la Primavera Tunisiana

Tunísia encara el vuitè aniversari de la revolució sota l’austeritat de l’FMI i amb el país polaritzat

Com cada any des del 2011, l’avinguda Bourguiba del centre de Tunis s’omplirà aquest dilluns de milers de persones per celebrar l’aniversari de la caiguda del règim de Ben Ali, l’esdeveniment que va servir de detonant de les anomenades Primaveres Àrabs. Però totes les mirades es concentraran més aviat a uns cent metres de l’artèria principal de la capital: a la plaça Mohamed Ali, seu del poderós sindicat de la UGTT. Des del seu balcó, el secretari general, Nuredin Tabubi, es dirigirà als seus afiliats tres dies abans d’una vaga general que arriba en un moment especialment delicat per al país i per al govern.

“El govern no sap el que li espera. Ho pararem tot”, va advertir Tabubi en una concentració dissabte a la ciutat de Susa, potser en un últim intent de pressionar el primer ministre, Youssef Chahed, perquè accepti les seves exigències. La UGTT, que ha jugat un paper clau en diversos moments de la història del país, inclosa la revolució del 2011, està en peu de guerra després de diversos anys de congelació dels sous dels funcionaris. Aquesta política respon a una de les exigències del Fons Monetari Internacional (FMI), amb qui el govern va signar el 2016 un préstec per valor de prop de 2.500 milions d’euros. El seu marge de maniobra és molt limitat davant una economia que continua amb un creixement anèmic.

Malestar social

Un conflicte agut amb el sindicat, que compta amb prop de 800.000 afiliats, podria fer desbordar un context social marcat per un malestar crònic, com demostren els cíclics esclats d’ira a les províncies marginades de l’interior. L’últim va tenir lloc a finals d’any, quan un periodista en situació laboral precària va morir després d’haver-se immolat, igual que va fer el màrtir Bouazizi vuit anys abans. “El govern no té un projecte per als joves perquè no els escolta, no els fa cas. Per tant, les protestes continuaran”, sosté Najla Arfa, de l’Observatori Social Tunisià.

Si bé la taxa d’atur al país magribí és del 15,5%, entre els joves de les regions pobres supera el 50%. A més, quasi la meitat dels treballadors formen part de l’economia informal, i, per tant, no disposen de cobertura social. “El període postrevolucionari no ha satisfet dues de les principals demandes populars: feina i dignitat”, assenyala Cherif Jraifi, president de l’associació de diplomés chomeûrs (llicenciats a l’atur). Això explica que, segons les enquestes, la meitat dels joves tunisians somniïn emigrar a Europa.

El que no neguen ni els crítics més acèrrims és que la transició ha garantit un nivell raonable de llibertat d’expressió, inexistent sota un règim quasi totalitari com el de Ben Ali. Els mitjans de comunicació poden censurar sense por a represàlies l’executiu, una aliança entre islamistes moderats i conservadors laics sorgida de les segones eleccions democràtiques de la història del país. De fet, les crítiques per part de la premsa s’han fet més afilades des de la tardor, arran del cisma entre el president i el primer ministre, tots dos del partit Nidaa Tounes [Crida per Tunísia], ara trencat en dos. El divorci pot augmentar encara més la polarització política en un any marcat per les eleccions legislatives i presidencials.

La falta d’un consens polític de mínims no és nova, i explica que durant tota la legislatura els partits hagin estat incapaços de nomenar els membres del Tribunal Constitucional, l’última fita per culminar la transició democràtica. Més enllà de la visió idíl·lica que ofereixen alguns intel·lectuals europeus, la consolidació d’un nou ordre polític no està resultant fàcil a Tunísia. Ara bé, davant la situació dels altres països àrabs, sobretot els sacsejats per les Primaveres, molts tunisians es donen per satisfets.

La contrarevolució s’imposa als altres països de la Primavera Àrab

Egipte

El primer país en agafar el relleu de la revolta tunisiana va ser també el primer en certificar el triomf de la contrarevolució. En tot just dos anys i mig, Egipte va passar de celebrar la caiguda de Hosni Mubàrak a experimentar un cop d’estat que tornava a imposar un dictador militar. Després de derrocar l’islamista Mohammed Mursi, l’únic president elegit a les urnes, l’implacable i ambiciós Abdel Fattah al-Sissi va començar una autèntica cacera de bruixes contra tota veu dissident, independentment de la seva ideologia. Alguns càlculs parlen de 60.000 presos polítics. Una repressió ferotge que ha alimentat una resposta violenta en forma de terrorisme, sobretot de tipus jihadista.

Líbia

A diferència de Ben Ali, el dictador libi, Muammar al-Gaddafi, va optar per lluitar fins al final per conservar el seu poder. El resultat va ser una guerra civil de diversos mesos de durada que van vèncer les milícies rebels gràcies al suport militar de l’OTAN. Gaddafi va morir cruelment assassinat poc després de la seva captura, cosa que va obrir el pas a una convulsa transició. La construcció de les noves institucions va fracassar, en bona part, per la negativa de les milícies a dissoldre’s o a integrar-se a les noves institucions. Líbia és avui un país submergit en el caos, sense un únic govern legítim, i esquarterat en una constel·lació de regnes de taifes, cadascun controlat per una milícia diferent.

Síria

Si Tunísia és la cara, Síria pateix la pitjor creu de les Primaveres. El president, Baixar al-Assad, va respondre de manera molt violenta a les protestes pacífiques que demanaven la caiguda del règim, i va forçar el descens del país a una guerra civil. Es calcula que el conflicte bèl·lic ja ha provocat la mort de prop de 500.000 persones, a més de milions de refugiats i desplaçats interns. Gràcies a la intervenció decidida de l’Iran i Rússia al costat d’Al-Assad, en contrast amb els dubtes dels Estats Units i la Unió Europea a favor d’uns rebels cada cop més alineats amb el fonamentalisme islàmic, el règim sirià ja té la victòria al seu abast. Només falta un acord entre potències per dissenyar el futur del país.

Iemen

Els vents de revolta van desestabilitzar el règim d’Abdul·lah Sàleh, que governava amb mà de ferro des de feia més de tres dècades un país molt pobre i de base tribal. La dimissió de Sàleh a finals del 2011 va obrir un complex procés de transició auspiciat pels països veïns. Tanmateix, les diverses faccions rivals no van ser capaces d’arribar a acords prou amplis per repartir-se el poder. Una d’elles, els houthis, van donar un cop d’estat el 2015 que va desembocar en una intervenció militar liderada per l’Aràbia Saudita, que dona suport al govern derrocat. La guerra ha sumit el país en la pitjor crisi humanitària del món, ja que fins a un 70% dels seus habitants estan en situació o risc de desnutrició.

Bahrain

Sens dubte, és el país àrab més ignorat pels mitjans occidentals. L’oposició, majoritàriament xiïta, va aixecar-se pacíficament contra el govern de la dinastia dels Khalifa, sunnita. Davant la seva incapacitat de sufocar les protestes, el govern d’aquesta petita petromonarquia del golf Pèrsic va demanar ajuda al seu veí i aliat, l’Aràbia Saudita. El març del 2011 els tancs saudites van entrar al país i van imposar l’estat d’emergència. Més de 80 civils van morir en els enfrontaments. Des de llavors el règim ha empresonat els principals líders de l’oposició, que han boicotejat els comicis. L’illa acull una gran base militar dels EUA, la qual cosa explica el seu silenci.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF